Aquests són quatre fragments de novel·les agafades a l’atzar que m’han inspirat i que poden ser bona companyia durant les tardes allargassades d’estiu amb la pell salada.

Deixo dur-me per la intuïció i el sabor d’alguna història que encara paladejo. Lletres ben escrites i biografies amb pes que m’han regalat pensaments rodons. Si no les heu llegit, us convido a submergir-vos-hi de cap sense pensar-s’hi.

 

Començo amb el primer fragment. L’inici d’aquesta novel·la m’acompanyarà sempre. Tota ella emana nostàlgia perquè des de la primera fins a la darrera paraula sabem que enyorarem Àfrica.

 

Yo tuve una granja en África, al pie de las colinas de Ngong. El ecuador atravesaba aquellas tierras altas a un centenar de millas al norte, y la granja se asentaba a una altura de unos seis mil pies. Durante el día te sentías a una gran altitud, cerca del sol, las primeras horas de la mañana y las tardes eran límpidas y sosegadas, y las noches frías. La situación geográfica y la altitud se combinaban para formar un paisaje único en el mundo. No era ni excesivo ni opulento; era el África destilada a seis mil pies de altura, como la intensa y refinada esencia de un continente.”  Memorias de África, Isak Dinesen.

 

Fa pocs dies James Salter acabava el seu trajecte. Aquest segon fragment va per a ell. Que sigui un humil homenatge. Va ser un escriptor amb gran habilitat per a despullar-nos i esgrimir el què mou al ser humà. Tenia, a més a més un talent superior per situar-nos en escena. Aquest és el retall que us ofereixo de la darrera obra que he llegit:

Aquesta ciutat blava, indolent. Els gats. El cel esblanqueït. El cel buit del matí, esgotat i pur. Els carrers fondos, esberlats. Els patis estrets, la tènue olor de podrit de dins, peles de taronja a les cantonades. Les vorades desnivellades, amb el caire erosionat. Una ciutat de metges, tots amb cases grans… Una ciutat on encara abunden les bicicletes. Al matí circulen en silenci. L’olor de pa omple els carrers.”
Joc i distracció, James Salter

 

Tercer fragment. El festí de Babette. Una delícia que en un moment o altre cal llegir i el fragment que trio és l’arribada de Babette a Berlevag:

 

 

Babette havia arribat esgotada i consumida, amb els ulls salvatges d’una bèstia perseguida, però en el seu nou entorn amable i tranquil de seguida va adquirir l’aspecte d’una minyona respectable i distingida. Havia vingut vestida de captaire, però es va revelar una conqueridora. La seva mirada fixa i profunda tenia un poder magnètic per virtut del qual tot es posava al seu lloc en silenci i per voluntat pròpia.”
El festí de Babette, Isak Dinesen

 

I el quart fragment. Una veu singular, una escriptora amb un talent privilegiat: Taiye Selasi amb la seva òpera prima Lejos de Ghana. El fragment escollit fa referència a la distància davant el dolor:

 

Kweku no sentía más que distancia, la insalvable y reconfortante distancia, y con ella, cierta serenidad. Una serena comprensión de cómo funcionaba la pérdida en el mundo, de qué le pasaba a quién y en qué medida. Dolor, jamás. No había inventario de desgracias _…_ ni lamentaba haber tenido una vida triste o injusta, ni clamaba al cielo, preguntándose por qué. Ira, jamás. Se limitaba a sopesarlo todo _…_ y llegaba a la conclusión de que podría relegarlo todo al olvido.”
Lejos de Ghana, Taiye Selasi

 

Existeixen novel·les que es tornen fars. Petits fars vitals que orienten la teva mirada en aquest món tan vast, tan immens i que t’ajuden a no perdre’t. Saber quins són és tan senzill com deixar-te dur i que siguin ells que t’escullin. ♣