londres

Destacat

Etiquetes

, , , ,

Moltes ciutats em desperten sensacions plaents, però n’hi ha una que cada cop que l’he trepitjat m’allibera.

london_01Gabriel Ferrater va escriure de Londres com l’encant d’una ciutat en la qual cadascun dels infinits barris té la seva pròpia personalitat i en tots ells hi ha parcs i jardins. Ferrater va viure al barri de Kensington l’any 1963.

Simonetta Agnello Hornby, qui va deleitar-nos amb la seva estimada Mennu a “La Mennulara”, també parla de la fascinació que li provoca aquesta metròpoli i publica “Mi Londres”, un retrat intimista de la capital anglesa lluny de tots els tòpics com explica J.A. Masoliver Ródenas a La Vanguardia.

 

És però, amb la lectura dels 6 articles que Virginia Woolf va escriure per la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932 i que Cercle de Viena recull en un petit i deliciós llibre, que m’ha desvetllat el desig de tornar-la a visitar i passejar-hi i intentar veure-la amb els seus ulls escrutadors, crítics i inequívocs. Continua llegint

de color blanc sal

Etiquetes

, ,

“La guitarra destil·lava la seva música.

En Rango la tocava amb el coure càlid de la seva pell, amb el carbó de la pupil·la als ulls, amb l’espessor arbustiva de les celles, abocava en aquella capsa color de mel els gustos del camí obert on vivia la seva vida…”

Anaïs Nin

“De vegades, a l’agost, cansats de la tarda ociosa i xafogosa, el meu germà petit, la meva germana petita i jo ens reuníem a l’ombra densa sota el roure del jardí del darrere i parlàvem…”

Carson McCullers

“La terra jeu damunt l’aigua; és d’un verd ombrat.

Les ombres, o són aigües poc fondes?, a les vores

mostren la línia dels esculls d’algues enormes

allà on les algues oscil·len des del verd fins al simple blau.”

Elizabeth Bishop

Aquests són els inicis de les tres obres que carregaré a la bossa.

M’estic preparant per fer descompressió i deixar enrere el pes dels últims mesos feixucs i desitjo ben caducs. Anar lleugera d’equipatges emocionals que destorben i penetrar els dies llargs d’estiu àvida de viure.

Els llibres que vull llegir, l’objecte fetitxe que plantaré a la tauleta de nit i la tria de roba lleugera perquè farà calor i m’agrada anar gitanada i caminar descalça i que res em tibi. M’emportaré la llibreta per estrenar. És el ritual quan deixo casa. Sol ser petita per dur sempre al damunt i tenir-la a mà en qualsevol moment: de fulls blanquíssims i fins al tacte perquè el bolígraf llisqui com una ploma. Són dies proclius per fer pluja d’idees. Em dono aquest espai per escriure-hi frases inconnexes, un comentari d’alguna conversa que m’arriba, un gargot, perquè dibuixar no en sé, i, tot plegat es converteix en un còctel que pot donar forma a una història, moltes o bé cap. Mentrestant, totes les paraules es queden allà quietes, esperant el moment d’escampar i jugar.

De llibres, en portaré pocs perquè, el temps disponible és el que és i em fascina mirar i observar, escoltar, tocar… Els llegiré conscientment, resseguint les paraules, llepant les idees i degustant-les perquè col·laborin a fer florir el meu pensament. Que quan tanqui el llibre em senti plena amb la sensació d’haver incorporat algun ingredient nutritiu.

Les quatre cambres del cor d’Anaïs Nin, Entre la solitud i el somni de Carson McCullers, i Trenta poemes d’Elisabeth Bishop. Lectures radicalment diverses. Una em farà viatjar al Paris dels anys trenta; l’altra, em convidarà a reflexionar sobre l’art d’escriure, la identitat i la memòria i, finalment, recorreré una poesia despullada que em transportarà i gaudiré profundament de l’observació lúcida de la realitat, cartografiada amb paraules austeres, precises i belles.

A la tornada, m’aixoplugaré en la lectura de La meitat evanescent de Brit Bennett que se’n fan elogis sucosos: “intel·ligent, absorbent, provocativa, brillant i propera al voltant de la família i les relacions”.

Deixaré per finals d’estiu, inicis de tardor, a la Maggie O’Farrell i el seu Hamnet, que em ve de gust llegir en les hores baixes del dia. Jo, que no he conegut els homes de Jacqueline Harpman i Benvinguts a Amèrica de Linda Boström Knausgård que asseguren sacsejar el meu món protegit.

Els angles morts de Borja Bagunyà i Trilogia de Copenhagen de Tove Ditlevesen, són dues lectures que m’han impressionat i que m’han complagut especialment. El primer és música, ritme incansable que no deixa de sonar en tot el recorregut de centenars de pàgines. El narrador et porta de la mà en la història d’un home i una dona que transiten i pul·lulen amb intermitències. És una novel·la que esgarrapa amb elegància i no deixa res per verd. La vida de Tove Ditlevsen a Trilogia de Copenhagen em va ben estabornir. Escrita sense estridències, vius dins la seva pell i esborrona els equilibris que ha de fer per sentir-se viva, útil i estimada i amb tot, la seva dèria és escriure. I, fa tot just uns dies he tingut a les mans Els desperfectes d’Irene Pujades, uns contes creatius, amb un domini sorprenent del llenguatge, que, com diu la contracoberta “abracen la grolleria i l’humor negre, vitals i incòmodes” com l’omnipresència d’un món precari i agre.

Escriuré en aquesta llibreta petita amb fulls de color blanc sal mentre deixo volar la ment i retallo cels, arbres, aigües calmes o embravides i me n’ompliré fins a vessar. Bon estiu.