still life

Featured

Etiquetes

eye candy paul newman

La taula on escric és estreta i llarga, lacada de color blanc, proveïda de dos calaixos horitzontals que ocupen tota la longitud. Per guanyar profunditat, s’hi van afegir dos prestatges lacats, també, de color turquesa, que van collats a la paret i la taula va ajustada davant d’aquestes dues lleixes que suporten, a l’esquerra, una renglera d’uns vint llibres: manuals de com llegir i per què, tallers de narrativa i el que tinc com a llibres de referència per no oblidar la bona literatura (si és que es pot oblidar mai); llibretes que vessen apunts de cursos i seminaris, guarden paraules sàvies i consells per a escriptors delerosos i amateurs. Al seu damunt inclinada cap a la paret, destaca una cartolina de Gallo Nero amb la imatge de Paul Newman filmant amb una càmera domèstica, que he intentat esbrinar de quina marca és, però no he reeixit. Incommensurable, em té el cor robat. Davant d’aquesta renglera de llibres i llibretes, s’hi apuntala una safata de cartró de mig pam per dos, impresa amb una fotografia, d’aire vintage, en blanc i negre, d’un grup de set dones en vestit de bany de color fosc caminant disteses per la vorera de la platja i que han sigut immortalitzades secretament per l’ull de Català-Roca, que vaig demanar a la Fonda Europa un dijous que hi vàrem anar a fer un cafè. Un parell de fotografies meves tapen alguns dels lloms d’aquests clàssics venerats, que les va prendre una fotògrafa espontània en alguna d’aquelles sessions entranyables a l’Espolsada. Dos cactus petits de punxes afilades reposen al llindar del prestatge i la taula, i allunyen, crec que il·lusòriament, les ones magnètiques del portàtil. Una rosa que està perdent la frescor de Sant Jordi, treu el cap per darrera el portàtil que descansa al mig de la taula blanca i que queda il·luminat per una làmpada de coll flexible quan es gira el capvespre. Encara, a l’extrem esquerre del prestatge, un catàleg de Girona Cultura i de diverses fundacions, una mapa del país i una llibreta jauen esperant el seu torn: cap a l’arxiu definitiu? A l’extrem dret del prestatge hi reposa mig aparell de música, l’altra meitat ocupa una quarta part de la taula per repartir el seu pes. Ara, a l’aparell hi ressonen les lletres de Mr. Bojangles amb la veu de Nina Simone, que intercalo amb algun blues d’Ella Fitzgerald; ben excepcional, perquè quan el Sergi és per casa hi sol retrunyir la cridòria d’algun heavy. Damunt l’aparell de música, s’hi desplega un calendari a setmana vista, hi descansa el telèfon i uns cascos sense fils. Entre el portàtil i l’aparell de música, una petita i coqueta figura de fang esmaltada d’una soprano, que la meva germana anava a llençar quan va fer la mudança i jo vaig arreplegar al vol, ara veig que té un tel de pols, enalteix l’amor per la música i, al seu clatell, una campana de vidre que conté llums de leds grocs donen un punt de calidesa i et dirigeixen a la instantània que hi ha al darrera recolzada a la paret, emmarcada amb un perfil de marqueteria: un racó plàcid, fascinant d’una casba glaui a Telouet, del país veí. Va ser presa fa una pila d’anys i forma part d’un moment personal en què hagués pogut triar el destí dels meus sentiments però vaig deixar que el núvol del pas del temps gambés arbitràriament. A la banda esquerra de la taula, s’hi solen trobar llibres oberts, papers i notes de les darreres lectures, lliçons apreses a la Bloom i l’agenda que no sempre està actualitzada i que de tant en tant omplo amb llocs que he descobert i la impressió que m’han causat. El ratolí no es mou del costat dret de l’ordinador, damunt una estoreta de feltre de color negre, amb pelussa i alguna engruna de fruits secs, restes de quan em poso a escriure tornant del despatx i vull distreure el cuc de la gana abans de sopar. I, a dos pams del ratolí, la peça de fang cru que em mira mentre teclejo: un gos ajagut, amb les orelles atentes que va modelar el Roger quan era menut; és l’empremta d’aquell marrec, ara amb divuit anys, que ha tingut a casa una presència a clapes. Les notes del que un dia serà el conte llarg o la novel·la curta que de moment, jau als llimbs del meu cap i d’un feix de papers, estan penjades a la paret amb unes pinces de fusta. Notes que es composen de sis fulls de paper mida A5 que comencen a groguejar perquè els vaig arrencar d’una llibreta vella que només utilitzo per coses determinades: llistes de tasques a fer, del que m’he d’emportar quan viatjo, de llibres pendent de llegir, apunts i recordatoris. M’agrada molt i tinc una cura especial del què hi escric i per què. Amb alguns post-its, d’un color blau rentat, s’endevinen idees, s’hi llegeixen noms, llocs i dates que volen apuntar maneres. Espero.

Montse Frauca ♣

la història

Etiquetes

, , , , , , ,

A book of ducks_Penguin books

Volar.
Cada estiu busco la història. La història que em farà volar ben lluny i enlaire, que m’explicarà allò que encara ignoro. Em narrarà a cau d’orella un relat genuí que em farà passar llargues estones arrepapada a les pàgines d’un llibre sense saber què està passant al meu entorn. Em submergiré en una bombolla màgica de la que em serà difícil sortir-ne perquè m’hi deixaré embolicar. I de ben cert, que no en sortiré indemne.

Hi ha una quantitat generosa de novel·les candidates a ser la de l’estiu. Entre elles, m’han parlat molt bé de:

 

 

Jonathan Lee: “El gran salt” publicat per Edicions del Periscopi

 

Al setembre de 1984 un home s’allotja al Grand Hotel de Brighton amb un objectiu clar: posar una bomba per matar Margaret Tatcher durant la convenció anual del Partit Conservador. La història farà confluir la vida d’en Moose, exatleta retirat i actual director general de l’hotel, i la de la seva filla Freya, una adolescent que es pregunta què fer amb la seva vida després d’acabar l’institut, amb la d’en Dan, un jove de l’IRA expert en explosius.

El gran salt és una novel·la ambiciosa sobre tres personatges amb els destins entrellaçats contra tot pronòstic. Jonathan Lee es basa en un fet real per endinsar-nos amb elegància i humor en les vides afligides dels seus protagonistes, marcats per la frustració, la moral i el conflicte polític. La titllen d’irresistible i encertada. Podeu llegir el pròleg que escriu Matthew Tree i el primer capítol, aquí.

 

 

 

Salman Rushdie: “Els fills de la mitjanit” publicat per Bromera.

 

Saleem Sinai neix coincidint amb l’instant mateix en què l’Índia assoleix l’anhelada independència dels colons anglesos. Aquest fet lliga per sempre la biografia de Saleem a la història del seu país i el dota d’unes capacitats extraordinàries: posseeix un olfacte que li permet ensumar amenaces que la resta dels humans no poden percebre, així com una connexió telepàtica amb els altres mil “fills de la mitjanit”, tots nascuts els primers minuts de vida de l’Ìndia lliure. Aquí en podreu llegir un fragment.

 

 

 

Simonetta Agnello Hornby: “Unas gotas de aceite” publicada per Gatopardo ediciones.

 

Autora de La Mennulara, en aquest llibre, parla de la memòria familiar, la nostàlgia de la infantesa, un relat autobiogràfic. “Unas gotas de aceite”, deliciós el títol i més encara en la versió original, Un filo d’olio, és també un retrat de la Sicilia dels anys cinquanta d’una família de l’aristocràcia terratinent. L’escenari: Mosè, la finca familiar, a prop d’Agrigento, que cada any, de maig a octubre, acull els Agnello.

L’autora parla dels estius passats a Mosè, de l’emoció del viatge, dels parents i les seves històries, dels pagesos, i de tots els records d’infantesa i joventut que queden gravats a la seva memòria. Entre els records més vius, s’hi troben els que giren al voltant del menjar i el procés de preparació: l’hort, el ritual a la cuina, l’elaboració dels plats, els convidats…

A través de les receptes de la Chiara, la seva germana, que formen part de la tradició familiar, de les fragàncies del camp i del gust sicilià, Simonetta construeix la història de la família, un retrat sobre un lloc i una terra i, de tot el que perdura. Aquí en podreu fer un tast.

Tot apunta a que aquesta sigui la meva història d’aquest estiu. ♣