londres

Destacat

Etiquetes

, , , ,

Moltes ciutats em desperten sensacions plaents, però n’hi ha una que cada cop que l’he trepitjat m’allibera.

london_01Gabriel Ferrater va escriure de Londres com l’encant d’una ciutat en la qual cadascun dels infinits barris té la seva pròpia personalitat i en tots ells hi ha parcs i jardins. Ferrater va viure al barri de Kensington l’any 1963.

Simonetta Agnello Hornby, qui va deleitar-nos amb la seva estimada Mennu a “La Mennulara”, també parla de la fascinació que li provoca aquesta metròpoli i publica “Mi Londres”, un retrat intimista de la capital anglesa lluny de tots els tòpics com explica J.A. Masoliver Ródenas a La Vanguardia.

 

És però, amb la lectura dels 6 articles que Virginia Woolf va escriure per la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932 i que Cercle de Viena recull en un petit i deliciós llibre, que m’ha desvetllat el desig de tornar-la a visitar i passejar-hi i intentar veure-la amb els seus ulls escrutadors, crítics i inequívocs. Continua llegint

un estiu

Etiquetes

, , ,

Linn Ullmann explica en la seva novel·la Inquiets que al seu pare “Viatjar no li agradava. Només de pensar-hi, li venia mal de panxa. Detestava la idea de desplaçar-se. Carrers que no coneixia, estances que no coneixia, rostres i veus que no coneixia. El fet de viatjar li robava un temps que ja no podia dedicar a les seves rutines establertes i minuciosament planificades; un temps que ja no podria dedicar al que ell anomenava la seva “pràctica professional”.”

Una història magnífica sobre la vida d’un cineasta famós relatada per la seva filla. I ho desplega amb la distància justa perquè no vegis el director de cinema i teatre lloat per obres de culte, sinó un personatge anònim, corrent. Veus l’home, el pare, el marit, el company. Llegir com estimava, com llegia, com menjava, com mirava, com oblidava.

I, després d’aquesta lectura inspiradora, em recomanen Ja estem morts, amor de Xavier Aliaga, i m’hi submergeixo sense adonar-me’n, perquè la força d’aquesta novel·la és el ritme i la narradora, una adolescent de setze anys, que és morta i ho sap tot.

“Anys més tard, Anna, una professora de literatura, ens va dir que la infantesa consisteix a gestionar sense descans l’egoisme, a desbocar-lo i domar-lo a cada segon. I l’adolescència?, preguntàrem intrigats. Un adolescent és algú que tracta d’escapar desesperadament de la infantesa, ens va respondre enigmàtica. Bum. La massa encefàlica de tota la classe escampada pels racons, embrutant folis, cabells, pissarres i jaquetes.”

Una adolescent: “Em diuen Anaïs, el nom recargolat i afrancesat que em van posar perquè la mare adorava l’escriptora que el va fer famós. I a mi ja m’estava bé. Em diuen Anaïs i vaig morir quan tenia setze anys. Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar la nostra història. Perquè morir és l’única manera de saber-ho tot.” I així, amb aquesta entrada llegirem la història dels seus pares davant una pèrdua irreemplaçable. La idea que plana en tota la narració és trobar una segona oportunitat per recosir els estrips emocionals i guarir la pèrdua coent que esdevé, sorprenentment, un cant a la vida.

Personajes desesperados de Paula Fox el vaig llegir fa més dies però, recordant lectures benèfiques pel cervell, aquesta és una novel·la molt enginyosa que necessita llegir-se sense pressa perquè descargola una situació de crisi trepidant sobre els pilars vitals: un mateix, la parella, el sentit de la vida i, els més secundaris, potser: la hipocresia, la comoditat, la rutina, la vida social. El més brillant de tot plegat és el detonant de la història: la mossegada d’un gat i el pànic d’infecció posa la protagonista en una situació de vulnerabilitat que desencadena els dubtes i les catàstrofes mentals més inimaginables. Un revulsiu que crea una atmosfera de thriller que obliga a Sophie, la protagonista, a qüestionar-se moments, episodis de la seva vida que inquieta fins l’última paraula.

“Que estuvieran sentados uno frente a otro como habían hecho durante tantos años y que la habitual intimidad entre ellos pudiera haber sufrido una intromisión tan devastadora sin que hubiera pruebas de ello era angustioso para Sophie. Si, durante esos meses, ella había vivido una apasionada vida aparte de Otto sin que él hubiera notado nada, significaba que su matrimonio estaba acabado mucho antes de que ella conociera a Francis; o eso o peor…”

***

A mi, sí que m’agrada viatjar. Pensar-hi m’estimula la imaginació. M’encanta la idea de desplaçar-me per estances i carrers desconeguts, observar rostres i escoltar veus ignotes. El fet de viatjar m’omple d’energia i d’idees i trencar la rutina em regenera.

Aquest any m’enduc el Marroc sensual d’Aurora Bertrana. Em captiva aquesta dona que l’any 1935 es passejava pel país “modestament vestida, armada d’un bloc-notes i d’una kodak”, i així “tothom podia pensar que era una periodista”. Vull llegir la seva mirada afilada sobre el país i les dones. En el pròleg, però, avisa que: “totes les meves pretensions literàries es limiten a la pintura dels paisatges i dels monuments vistos pels meus ulls profans, curiosos i àvids de viatgera incansable, i a la descripció dels tipus que s’han creuat al meu camí, dibuixats a través de les meves reaccions sentimental i intel·lectuals”.

M’enduc un bloc per lligar totes les impressions en paraules i capturaré tantes imatges com en sigui capaç d’aquest país fascinant sota la mirada sagaç, sensual de Bertrana.

Bon estiu!