londres

Featured

Etiquetes

, , , ,

Moltes ciutats em desperten sensacions plaents, però n’hi ha una que cada cop que l’he trepitjat m’allibera.

london_01Gabriel Ferrater va escriure de Londres com l’encant d’una ciutat en la qual cadascun dels infinits barris té la seva pròpia personalitat i en tots ells hi ha parcs i jardins. Ferrater va viure al barri de Kensington l’any 1963.

Simonetta Agnello Hornby, qui va deleitar-nos amb la seva estimada Mennu a “La Mennulara”, també parla de la fascinació que li provoca aquesta metròpoli i publica “Mi Londres”, un retrat intimista de la capital anglesa lluny de tots els tòpics com explica J.A. Masoliver Ródenas a La Vanguardia.

 

És però, amb la lectura dels 6 articles que Virginia Woolf va escriure per la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932 i que Cercle de Viena recull en un petit i deliciós llibre, que m’ha desvetllat el desig de tornar-la a visitar i passejar-hi i intentar veure-la amb els seus ulls escrutadors, crítics i inequívocs.

Ningú no pot vantar-se de conèixer Londres si no és que coneix un autèntic cockney, si no pot agafar un carrer secundari, allunyat de les botigues i els teatres, i trucar a una porta particular en un carrer de cases particulars.

Els sis articles són ben diversos. Hi podem llegir la vida en una casa particular, l’hora del te i el valor de la conversa:

La conversa que plaïa i inspirava la senyora Crowe era una versió glorificada del safareig de poble.

O el fantàstic retrat de la vida als molls de Londres, atrafegats, cosmopolites, sorollosos i sostenibles que acullen vaixells de l’Índia, Austràlia, Rússia o Amèrica del Sud. M’ha encuriosit la detallada explicació de com es reciclava qualsevol matèria de rebuig. Es classificava tot segons ús i valor i es reconvertia.

Amb el buf salat del mar als narius, no pot haver-hi res de més estimulant que observar com els vaixells pugen pel Tàmesi.

Sortim dels molls on es veuen les matèries primeres, per endinsar-nos a la consumista Oxford Street, on “les coses han estat refinades i transformades”.

Els enormes barrils de tabac humit s’han cargolat en innumerables cigarretes pulcres, arreglerades en paper argentat.

El retrat dels que passegen amb afectació, lluint vestits de setí i abrics negres, Oxford Street és el carrer més distingit de la ciutat i no escapa del fi bisturí de Woolf per a disseccionar-lo i revelar-ne la seva artificiositat: “Tot lluu i pampallugueja”. I l’exhibicionisme on “l’encís del Londres modern és que no està construït per durar; està construït per passar” i que els descendents probablement no en vegin res, perquè “el simple pensament (…), de la solidesa, de durar per sempre, és abominable per a Oxford Street.”

Sobre les cases del grans homes escriptors, Dickens, Carlyle, Keats…, que han quedat en mans de l’estat i que passejar-hi et permet descobrir que independentment del gust en decoració i interiorisme, com aquests homes acomodaven l’espai a les seves necessitats.

L’article sobre la catedral de St. Paul és una peça d’orfebreria. Les descripcions de les seves ombres i la seva lluminositat suau, les seves tombes i silenci que esdevé el recer de qui busca una mica de pau.

I el darrer relat posa el focus en la Cambra dels Comuns on proclama que “aquí no hi ha res de venerable, ni de desgastat pel pas del temps, ni de melodiós, ni de cerimoniós”.

Sóc plenament conscient que he parlat molt d’aquesta joia de llibre però no és excessiu perquè són només apunts del que hi podeu trobar. La narrativa de Virginia Woolf és expansiva, té el do de desembolicar una història completa d’una sola imatge.

Londres atapeïda i encotillada i compacta, amb les cúpules dominants, les catedrals guardianes; les xemeneies i els pinacles; les grues i els dipòsits de gas, i el fum perpetu que cap primavera ni cap tardor no pot esvair.

Un autèntic plaer!

Londres, Virginia Woolf, El cercle de Viena ♣

Anuncis

visc, i visc, i visc

Etiquetes

, , , ,

Curious French cat

A la Marga, perquè totes dues hem experimentat i expressat la mateixa sensació de lliscar pels límits de la vida de l’autora.

Amb els cinc sentits, escolto la veu amable, vital i ordenada de Maggie O’Farrell. Gairebé amb els ulls tancats perquè asseguda a terra no la puc observar. La sala de la biblioteca de Sant Gervasi, està a vessar.

Em van agradar moltes coses que va explicar: com i quan escriu, la seva tècnica del collage i el joc (tan reeixit) que fa amb el temps o com aprofita la seva habilitat de ser permeable amb l’entorn configuren, com una bona mestra de l’ofici, la seva caixa d’eines.

Em va captivar la proximitat i la manera senzilla de parlar que suraven i omplien la sala. Quan Sebastià Benassar li va preguntar què li havia suposat exposar la seva vida amb la publicació d’aquest darrer llibre Visc, i visc, i visc, va respondre que ella havia pres la decisió de mostrar-se i, per tant, n’assumia les conseqüències, ara bé, va afegir, el que la preocupava era la reacció de les persones que formen el seu univers perquè no han triat la visibilitat a la que ella les ha exposat.

Mentre escolto la seva eloqüencia, em pregunto com i quin va ser el moment en què va decidir agafar paper i llapis per escriure i com si l’entrevistador m’hagués llegit el pensament, ella revela que sembla ser que el primer indici va esdevenir un dia, era petita, que va demanar a la seva mare si l’ajudaria a escriure un poema, qui li va respondre que havia de ser ella que havia de fer-ho, sino qui en seria l’autor …?  Més tard, al vespre quan sóc a casa amb el llibre a les mans, retrobo el paràgraf final del capítol Cos Sencer 1993 i tinc la satisfacció que tanco l’episodi:

I, una nit, durant la temporada del monsó, quan la pluja es converteix en un murmuri constant i assossegador a l’altra banda de les finestres, quan la roba, les finestres, els quadres, s’omplen de floridura a causa de la humitat, quan fa massa calor per dormir, quan he llegit un seguit de versions subversives de faules europees, sento la necessitat d’abocar paraules en un paper. Em llevo, trobo un llapis, obro una llibreta d’exercicis a la taula i, mentre l’Anton dorm, començo a escriure.

La força del llibre m’ha aclaparat. S’ha de ser molt valenta per relatar els aspectes més al límit de la teva vida, no? Cada història desplega una càrrega emocional tremenda, profunda. Però, la prosa és massa elegant per caure en la descàrrega fàcil de sentiments. Ben al contrari, la distància que marca, produeix una contenció que et deixa lliscar per tots els racons dels fragments més punyents i sòrdids, tristos i dolorosos que et permeten ser conscient i observador, a primera línia, del pànic o la indefensió sense quedar desmanegada i desmuntada. Fa les incursions justes per narrar fets, detalls familiars, d’amistat i situar l’acció allà on ella et vol portar.

Em ve a la memòria que per escapar-se d’un contracorrent s’ha de nedar en paral·lel a la costa. D’acord, doncs. Giro noranta graus i, al mateix temps, sento una mena de ràfega, com la pluja quan s’abat sobre una teulada de llauna. Giro. Darrere meu hi ha una paret d’aigua, l’onada més gran que he vist mai, amb la cresta blanquinosa que comença a cargolar-se. Ni tan sols tinc temps d’exclamar-me, de cridar, de demanar ajuda.

Són disset capítols amb el títol de la part del cos afectada i en perill, excepte l’últim que fa referència a la severa afecció dèrmica i al·lèrgica que pateix la seva filla. De fet, diu que aquest episodi és el detonant que la decideix a parlar sobre els moments en què la mort li ha estat molt a prop. La línia entre respirar i deixar de fer-ho és finíssima. No plana, però, la sensació de derrota. Superat cada incident, et descobreixes alterat, diferent, ens diu, et tornes més savi i més trist. Per això, fa especial atenció en les coses comunes, simples que després dels ensurts es transformen en extraordinàries. Perquè la mort pot presentar-se sense previ avís.

Una experiència propera a la mort no té res d’únic o especial. No és cap cosa extraordinària: tothom, diria, n’ha viscut, un moment o altre, potser fins i tot sense adonar-se’n. Una furgoneta que et passa massa a prop de la bicicleta, el metge cansat que s’adona que ha de revisar la dosi una vegada més, …, l’avió que no has agafat,…, l’agressor amb qui no has topat mai. Tots deambulem oblidadissos, apropiant-nos el temps, aprofitant els dies que tenim, escapant-nos del nostre propi destí,.., sense saber quan rebrem el cop definitiu.

La il·lustració, a l’inici, és en homenatge a Sylvia Plath, perquè el títol del llibre és un fragment d’un poema seu que encapçala el llibre:

Vaig respirar fondo i vaig escoltar el meu cor, que presumia com sempre. Visc, i visc, i visc.

Visc, i visc, i visc, Maggie O’Farrell, L’altra editorial