yo sé por qué canta el pájaro enjaulado

Destacades

Etiquetes

, , ,

il·lustració elenia beretta

il·lustració elenia beretta

Mentre acabo el primer volum de l’autobiografia novel·lada de Maya Angelou, m’admira veure com Simone Biles brilla fent acrobàcies en els JJOO de Río i experimento una mena de sentiment de justícia i d’expiació de culpa com a individu d’un món amb supremacia dels blancs.

Per ser honesta, hauria de dir que prefereixo fugir de la tristesa i passar de puntetes per lectures que interpel·len. Però el poder de la literatura és, també, fer evident realitats que costen de digerir.

Ara mateix, no recordo haver llegit un llibre que m’hagi acostat tan íntimament, amb els peus enganxats a terra, a la vergonya de la superioritat blanca, i que m’arriba de manera tant transparent com injustificada i ridícula.

El tío Willie musitó: “En realidad, no nos odian. Es que no nos conocen. ¿Cómo pueden odiarnos? Más que nada nos temen.”

Maya Angelou nascuda a principis del segle passat, va ser una poeta famosa als EUA, referent per a moltes dones escriptores amb un do per a narrar prodigiós. La seva va ser una vida de lluita per aconseguir ser liure. Alhora va arribar a ser una veu única i aclamada. La seva vida va ser duríssima i així ho llegim en aquesta novel·la, amb un to trist, misteriós però alhora alegre i memorable.

Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado, publicat l’any 1969, parla en primera persona de la infantesa fins als setze anys, des de Califòrnia a Arkansas, per tornar a Califòrnia, sempre amb la presència del seu insubstituïble germà i còmplice Bailey, amb la tutela estricta i solemne de la Yaya i amb l’amor fresc i valent de la seva mare. I retrata la comunitat negra del sud com un quadre costumista.

És la perspectiva neta sense condicionants morals d’una criatura que dibuixa la realitat que viu i que l’odi, la submissió i la segregació són gargots que no s’entenen.

“La segregación en Stamps era tan completa, que la mayoría de niños negros no tenían pero lo que se dice la menor idea sobre el aspecto de los blancos. Sólo sabían que eran diferentes y les inspiraban temor…”

“La aridez de Stamps era exactamente lo que yo deseaba de forma involuntaria o inconsciente… La resignación de sus habitantes me incitó a relajarme. Me mostraron una satisfacción basada en la creencia de que nada más iban a conseguir, aunque merecían mucho más… Al entrar en Stamps, tuve la sensación de pisar los límites del mapa y de caerme, sin miedo, desde el borde del mundo.”

La vida de Maya Angelou va ser molt potent, intensa, dolorosa que va escurar fins la darrera gota. S’estimava la vida. I entenc aquest estimar-se la vida per la manera com escriu. Amb delicadesa, sentit de l’humor i amb un accent genuí.

“Yo me imaginaba a mí misma suspendida en la Tienda como una mota apresada en un rayo de sol, traída y llevada por la más ligera corriente de aire, pero sin caer nunca en la tentadora obscuridad.”

La literatura la va salvar de moments difícils:

“Durante aquellos años pasados en Stamps, conocí a William Shakespeare y me enamoré de él. Fue mi primer amor blanco.”

Aquesta novel·la recull les primeres lliçons per la vida:

“Dijo que siempre debía ser tolerante con la ignorancia, pero comprensiva con la incultura, y que ciertas personas, que no podían ir a la escuela, era más instruidas e incluso más inteligentes que los profesores de universidad.”

Maya Angelou sentia passió lleial, com ella deia, per Paul Lawerence Dunbar que va ser un dels poetes negres influents en la literatura americana i va ser el primer de mirar amb perspectiva la seva raça, el seu sentit de l’humor, les seves supersticions, limitacions i el primer en sentir compassió per les ferides, desitjos i, aspiracions donat-los-hi veu d’una forma clarament literària. I Maya Angelou pren aquest poema, Sympathy, per a posar nom a la novel·la.

Yo sé lo que siente el pájaro enjaulado, ¡ay!
Cuando el sol brilla en las laderas de la montaña;
Cuando el viento sopla suave a través de la hierba germinada,
Y el río fluye como una corriente de cristal;
Cuando el primer pájaro canta y los primeros brotes abren,
Y el suave perfume de su cáliz robado-
¡Sé lo que el pájaro enjaulado siente!

Yo sé por qué el pájaro enjaulado bate sus alas
Hasta su sangre es roja en las barras crueles;
Porque es necesario volar de regreso a su percha y aferrarse
Cuando él de buena gana estaría en la rama como un columpio;
Y un dolor aún palpita en las viejas, viejas cicatrices
Y que laten de nuevo con un aguijón más agudo-
¡Sé por qué bate su ala!

Sé por qué canta el pájaro enjaulado, ay de mí,
Cuando su ala está herida y siente dolor de pecho, –
Cuando golpea sus barras él desea ser libre;
No se trata de un villancico de alegría o regocijo,
Sin embargo, una oración que él envía desde el núcleo profundo de su [corazón,
Sin embargo, un motivo, que alza al cielo, que lanza-
¡Sé por qué canta el pájaro enjaulado!

I per tancar, em quedo amb unes paraules que un dia, tot sortint de casa seva, la seva mare li regala:

“La vida te va a dar exactamente lo que pongas en ella. Pon todo tu corazón en todo lo que hagas y reza; después puedes esperar.”

Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado, Maya Angelou, Libros del Asteroide ♣

♣ A l’enllaç de l’editorial podeu començar-lo a llegir.

aquella tarde dorada

Etiquetes

, , , , ,

lisa_hochstein

obra_lisa hochstein

Era una d’aquestes tardes mandroses, estirada damunt un llençol blanc de cotó per sentir certa frescor. La llum tènue del sol entrava obliqua per la finestra. Queia la tarda i un color daurat pintava les parets de casa. Tenia a les mans un altre Asteroide, de títol Aquella tarde dorada, que conjugava perfecte amb la situació. La lectura, una delícia.

Peter Cameron m’ha tornat a seduïr amb aquesta novel·la d’històries individuals que es veuen interferides per un personatge que sense saber què vol i cap on es dirigeix, provoca canvis en la vida de tots, inclosa la seva.

Omar Razaghi, el protagonista, professor de la Universitat a Kansas, rep una beca per a escriure la biografia d’un famós escriptor. Envia una carta als marmessors, demanant-los permís per a escriure-la. Els tres marmessors: la seva vídua, Caroline, el seu germà, Adam i la seva amant  i mare de la seva filla, Arden es neguen a donar-li autorització. Ell, però, i amb la insistència de la seva parella, decideix presentar-se sense previ avís a Uruguay, on viuen, per intentar convèncer-los.

És d’aquelles novel·les que visualitzes com una pel·lícula. Costa ben poc imaginar Ocho Ríos, la mansió on viuen les dues dones, rèplica d’una arquitectura alemanya dels anys 50, enmig del camp i allunyada de vida social, i com, previsiblement, l’arribada d’Omar desequil·libra les rutines i els pensaments encarcarats d’aquest fràgil ecosistema.

Els diàlegs són enginyosos i destil·len sentit de l’humor i sarcasme, sempre amb elegància. Es desencadenen rebomboris interns que posen de relleu les debilitats i les fortaleses de cadascun d’ells. Sense esforç, entres en aquesta comèdia romàntica que commou i accentua les pulsions humanes: trobar la pròpia via, l’amor i el reconeixement.

Les perles:

“Es importante comprar objetos bonitos cuando uno es feliz.”

”Creo que la gente debería dejar el mundo habiendo hecho limpieza, sin dejar ni un solo rastro. Me parece una ordinariez dejar cosas tras de sí, es como dejar la basura, pienso yo. Yo no dejaré nada tras de mí.”

“¿Alguna vez has pensado que tu vida es una novela? Yo sí. Debes vivir tu vida como si fueras el héroe de una novela. Siempre hay que hacer algo interesante, siempre hay que ganarse un hueco en la página.”

És una excel·lent opció per a passar aquestes tardes daurades que comencen a escurçar-se.

I us convido a que la comenceu a llegir aquí.

Aquella tarde dorada, Peter Cameron, Libros del Asteroide ♣

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 301 other followers