londres

Featured

Etiquetes

, , , ,

Moltes ciutats em desperten sensacions plaents, però n’hi ha una que cada cop que l’he trepitjat m’allibera.

london_01Gabriel Ferrater va escriure de Londres com l’encant d’una ciutat en la qual cadascun dels infinits barris té la seva pròpia personalitat i en tots ells hi ha parcs i jardins. Ferrater va viure al barri de Kensington l’any 1963.

Simonetta Agnello Hornby, qui va deleitar-nos amb la seva estimada Mennu a “La Mennulara”, també parla de la fascinació que li provoca aquesta metròpoli i publica “Mi Londres”, un retrat intimista de la capital anglesa lluny de tots els tòpics com explica J.A. Masoliver Ródenas a La Vanguardia.

 

És però, amb la lectura dels 6 articles que Virginia Woolf va escriure per la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932 i que Cercle de Viena recull en un petit i deliciós llibre, que m’ha desvetllat el desig de tornar-la a visitar i passejar-hi i intentar veure-la amb els seus ulls escrutadors, crítics i inequívocs.

Ningú no pot vantar-se de conèixer Londres si no és que coneix un autèntic cockney, si no pot agafar un carrer secundari, allunyat de les botigues i els teatres, i trucar a una porta particular en un carrer de cases particulars.

Els sis articles són ben diversos. Hi podem llegir la vida en una casa particular, l’hora del te i el valor de la conversa:

La conversa que plaïa i inspirava la senyora Crowe era una versió glorificada del safareig de poble.

O el fantàstic retrat de la vida als molls de Londres, atrafegats, cosmopolites, sorollosos i sostenibles que acullen vaixells de l’Índia, Austràlia, Rússia o Amèrica del Sud. M’ha encuriosit la detallada explicació de com es reciclava qualsevol matèria de rebuig. Es classificava tot segons ús i valor i es reconvertia.

Amb el buf salat del mar als narius, no pot haver-hi res de més estimulant que observar com els vaixells pugen pel Tàmesi.

Sortim dels molls on es veuen les matèries primeres, per endinsar-nos a la consumista Oxford Street, on “les coses han estat refinades i transformades”.

Els enormes barrils de tabac humit s’han cargolat en innumerables cigarretes pulcres, arreglerades en paper argentat.

El retrat dels que passegen amb afectació, lluint vestits de setí i abrics negres, Oxford Street és el carrer més distingit de la ciutat i no escapa del fi bisturí de Woolf per a disseccionar-lo i revelar-ne la seva artificiositat: “Tot lluu i pampallugueja”. I l’exhibicionisme on “l’encís del Londres modern és que no està construït per durar; està construït per passar” i que els descendents probablement no en vegin res, perquè “el simple pensament (…), de la solidesa, de durar per sempre, és abominable per a Oxford Street.”

Sobre les cases del grans homes escriptors, Dickens, Carlyle, Keats…, que han quedat en mans de l’estat i que passejar-hi et permet descobrir que independentment del gust en decoració i interiorisme, com aquests homes acomodaven l’espai a les seves necessitats.

L’article sobre la catedral de St. Paul és una peça d’orfebreria. Les descripcions de les seves ombres i la seva lluminositat suau, les seves tombes i silenci que esdevé el recer de qui busca una mica de pau.

I el darrer relat posa el focus en la Cambra dels Comuns on proclama que “aquí no hi ha res de venerable, ni de desgastat pel pas del temps, ni de melodiós, ni de cerimoniós”.

Sóc plenament conscient que he parlat molt d’aquesta joia de llibre però no és excessiu perquè són només apunts del que hi podeu trobar. La narrativa de Virginia Woolf és expansiva, té el do de desembolicar una història completa d’una sola imatge.

Londres atapeïda i encotillada i compacta, amb les cúpules dominants, les catedrals guardianes; les xemeneies i els pinacles; les grues i els dipòsits de gas, i el fum perpetu que cap primavera ni cap tardor no pot esvair.

Un autèntic plaer!

Londres, Virginia Woolf, El cercle de Viena ♣

Anuncis

lluna nova

Etiquetes

, , , , , ,

 

moon calendar for 2019_gardenista

El calendari lunar anuncia que quan està en fase de lluna nova, invisible per nosaltres, és un moment propici per iniciar un nou projecte i posar en marxa les idees latents. Avui tenim la primera oportunitat.

Aquest any acabat de tancar, he gaudit com no havia fet abans de passejar pel bosc i m’he omplert de l’energia que en el dia a dia es va evaporant. He descobert amb plena consciència, que estar a prop de la natura fa bé.

A casa, tinc quatre plantes que cuido amb certa dedicació perquè tant em meravella la perfecció del cicle de vida, com em desconcerta el desgavell del clima que les fa créixer quan no toca i les fa hivernar quan se suposa que han de florir. Però, la lluna és molt sàvia i tossuda i és probable que no estigui sota la influència d’aquest desordre climàtic i, per tant, persisteix en fer-nos saber que segons la seva posició en el firmament podem conèixer el dia més adequat per plantar, adobar o birbar (bonica paraula que defineix arrencar les males herbes). Com exemple per aquest gener, entre el 9 i l’11 és excel·lent per aconseguir uns magnífics tomàquets, pebrots o pèsols. El 16 i 17 en canvi, són pobres per plantar perquè les llavors tendeixen a descomposar-se i podrir-se. El 27 i 28 són bons dies per trasplantar.

Aquest satèl·lit natural de la Terra, genera un magnetisme i una fascinació irresistibles. El 2019 rememorarem que fa cinquanta anys que l’home va posar-hi els peus. I si fins fa tres dies, la cara fosca, oculta de la lluna, la que no veiem mai, era una incògnita, des de la Xina han fet allunar un aparell per examinar-la minuciosament. La curiositat i l’ambició de l’home no té límits com Cyrano de Bergerac que hi estava ben obsessionat i havia arribat a imaginar que “la Lluna és un món com el nostre i que la Terra és la seva lluna”.

Celebrarem moltes efemèrides de personatges notoris i excepcionals (els vint-i-cinc anys de la mort de Calders, el bicentenari de Melville i el seu Moby Dick, els setanta-cinc anys de la mort de St. Exupéry, noranta de Tintin, Brossa, da Vinci…) de fets que han marcat la història (trenta de la caiguda del mur, setanta-cinc del desembarcament de Normandia o els cinquanta del concert de Woodstock).

Mestrestant, el món terrenal, el de carn i ossos, el que roseguem cada dia, s’anirà capgirant i veurem coses molt lletges i sentirem paraules molt gruixudes. Desitjo que tots els mals auguris que amenacen la llibertat, la pau, la convivència, la justícia ens facin conscients i, ens facin créixer. Últimament, he llegit lletres molt raonables que acomboien el meu malestar i la recepta, per dir-ho de manera planera no és tan difícil, cal però, perseverar: cultivar l’intel·lecte. Sí, llegir, sospesar, debatre, compartir idees, reflexions i raonaments per obtenir un criteri sòlid i defensable. Distingir autoritat d’autoritarisme, no acceptar que et silencii la por. Aquest per mi és el gran repte comú que tenim entre mans i que no podem deixar amb el “qui dies passa, anys empeny” perquè el curs de la història el podem escriure entre tots aquells que vivim per uns valors universals i nobles.

La història l’escrivim entre totes i totes hem de conjurar-nos per emergir com individus forts i fer desaparèixer la idea de ser l’ombra d’algú i expandir la diferència com a font de riquesa humana. La intolerància hauria de desaparèixer del diccionari. I que si volem la lluna i ens la baixem nosaltres soles (Frida Kahlo dixit) sigui un fet normal i no excepcional.

La lluna nova es presenta cada mes. Si ens saltem alguna cita, tenim el mes següent per fer allò que hem deixat encapsat en algun racó del pensament. Mai és tard.

Bon any!

Montse Frauca ♣