londres

Featured

Etiquetes

, , , ,

Moltes ciutats em desperten sensacions plaents, però n’hi ha una que cada cop que l’he trepitjat m’allibera.

london_01Gabriel Ferrater va escriure de Londres com l’encant d’una ciutat en la qual cadascun dels infinits barris té la seva pròpia personalitat i en tots ells hi ha parcs i jardins. Ferrater va viure al barri de Kensington l’any 1963.

Simonetta Agnello Hornby, qui va deleitar-nos amb la seva estimada Mennu a “La Mennulara”, també parla de la fascinació que li provoca aquesta metròpoli i publica “Mi Londres”, un retrat intimista de la capital anglesa lluny de tots els tòpics com explica J.A. Masoliver Ródenas a La Vanguardia.

 

És però, amb la lectura dels 6 articles que Virginia Woolf va escriure per la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932 i que Cercle de Viena recull en un petit i deliciós llibre, que m’ha desvetllat el desig de tornar-la a visitar i passejar-hi i intentar veure-la amb els seus ulls escrutadors, crítics i inequívocs.

Ningú no pot vantar-se de conèixer Londres si no és que coneix un autèntic cockney, si no pot agafar un carrer secundari, allunyat de les botigues i els teatres, i trucar a una porta particular en un carrer de cases particulars.

Els sis articles són ben diversos. Hi podem llegir la vida en una casa particular, l’hora del te i el valor de la conversa:

La conversa que plaïa i inspirava la senyora Crowe era una versió glorificada del safareig de poble.

O el fantàstic retrat de la vida als molls de Londres, atrafegats, cosmopolites, sorollosos i sostenibles que acullen vaixells de l’Índia, Austràlia, Rússia o Amèrica del Sud. M’ha encuriosit la detallada explicació de com es reciclava qualsevol matèria de rebuig. Es classificava tot segons ús i valor i es reconvertia.

Amb el buf salat del mar als narius, no pot haver-hi res de més estimulant que observar com els vaixells pugen pel Tàmesi.

Sortim dels molls on es veuen les matèries primeres, per endinsar-nos a la consumista Oxford Street, on “les coses han estat refinades i transformades”.

Els enormes barrils de tabac humit s’han cargolat en innumerables cigarretes pulcres, arreglerades en paper argentat.

El retrat dels que passegen amb afectació, lluint vestits de setí i abrics negres, Oxford Street és el carrer més distingit de la ciutat i no escapa del fi bisturí de Woolf per a disseccionar-lo i revelar-ne la seva artificiositat: “Tot lluu i pampallugueja”. I l’exhibicionisme on “l’encís del Londres modern és que no està construït per durar; està construït per passar” i que els descendents probablement no en vegin res, perquè “el simple pensament (…), de la solidesa, de durar per sempre, és abominable per a Oxford Street.”

Sobre les cases del grans homes escriptors, Dickens, Carlyle, Keats…, que han quedat en mans de l’estat i que passejar-hi et permet descobrir que independentment del gust en decoració i interiorisme, com aquests homes acomodaven l’espai a les seves necessitats.

L’article sobre la catedral de St. Paul és una peça d’orfebreria. Les descripcions de les seves ombres i la seva lluminositat suau, les seves tombes i silenci que esdevé el recer de qui busca una mica de pau.

I el darrer relat posa el focus en la Cambra dels Comuns on proclama que “aquí no hi ha res de venerable, ni de desgastat pel pas del temps, ni de melodiós, ni de cerimoniós”.

Sóc plenament conscient que he parlat molt d’aquesta joia de llibre però no és excessiu perquè són només apunts del que hi podeu trobar. La narrativa de Virginia Woolf és expansiva, té el do de desembolicar una història completa d’una sola imatge.

Londres atapeïda i encotillada i compacta, amb les cúpules dominants, les catedrals guardianes; les xemeneies i els pinacles; les grues i els dipòsits de gas, i el fum perpetu que cap primavera ni cap tardor no pot esvair.

Un autèntic plaer!

Londres, Virginia Woolf, El cercle de Viena ♣

Anuncis

un estiu estrany

Etiquetes

, , , , , , , , ,

pluja d’estiu_e.frauca

Una calor que s’enganxa a la pell, una mar inalterable que s’arrossega escombrant la sorra. Un cel blau atordidor que aclapara. Les oliveres aferrades a la terra escrostonada. Tot sembla estar igual.

És un estiu estrany, però. Seguim amb la rutina i planegem quines seran les lectures en hores blanques per recuperar oxigen i energies. Intentem bastir una vida fàcil perquè el soroll i la desmesura que vivim enfosqueixen la mar, la sorra, el cel i espesseixen l’aire. Més que albirar un estiu esplèndid, desitjo una tardor justa i en ordre i, lliure per ells i elles que no poden sentir la sal que nodreix la pell, ni la sorra que llima, dolça, la planta dels peus. Segueixen sentint les reixes grinyolar insolents. Sense poder ser a casa. No és un estiu més.

El mar és un bàlsam a poca distància de la costa, entre embarcacions d’oci, riures estivals, veles al vent i crepuscles violeta. Més endins, es torna fosc, cruel i segueix tenyint-se de cossos abandonats. Llegeixo de Hannah Arendt unes paraules d’una lògica feridora sobre el dret a tenir drets que m’arriben com sagetes, paraules alades que diria Narcís Comadira, que fan sortir els colors perquè reivindica una idea tan simple com:

…un món que es reguli per la idea de la humanitat compartida, en què els éssers humans siguin portadors de drets bàsics pel simple dret de ser humans, i no en què només tenen drets aquells que prèviament són ciutadans d’un territori.

I, digueu-me ingènua, però m’esborrona la crueltat impassible d’alguns homes. Em sento indefensa.

Amb tot, em faré amb lectures que facin de recer i construiré un parèntesi, per recollir-me discretament i seguir resistint.

24 contes al dia, Paper de vidre, Godall edicions

Un dels llibres que portaré aquests dies i que procuraré llegir a les hores de capvespre és 24 contes al dia editat per Tina Vallès i Guillem Miralles. Una selecció acurada, i cuinada com un bon tombet mallorquí, dels contes que representen la seva plataforma digital Paper de Vidre. Com diu l’editora “aquest llibre és una celebració” i hi afegeixo, de contes trobats (Mònica Batet, Miquel Duran…), inèdits (Yannick Garcia, Pep Puig, Toni Sala,…) i traduïts. M’agrada en especial aquesta secció perquè són traductores com Dolors Udina presentant Delmore Schwartz (brillant!), Marta Pera amb un relat de la sempre benvinguda Virginia Woolf, o el traductor Ferran Ràfols amb un David Foster Wallace irreverent qui escullen un conte i el tradueixen per a l’ocasió. L’editor defensa la seva visibilitat i jo crec que és un gest gran i generós.

Us recomano aquestes dues novel·les ja llegides perquè aporten el punt humanitat necessària per reconciliar-nos amb la noblesa i fragilitat humana.

Teoria general de l’oblit de José Eduardo Agualusa

És un dels premis Llibreter d’aquest any. Novel·la magnífica que he llegit d’una glopada  i plena de sotracs perquè la història d’Angola és tràgica. Ens parla de la por, de com enfrontar-nos al passat: si oblidar-lo o bé fer-ne memòria, com encarar els nostres fantasmes.

Es construeix com un mosaic de peces que soltes no són res, però quan interaccionen prenen forma i sentit. Aquestes peces són personatges marginals que viuen aliens al que està passant al país, perquè tenen molta feina a sobreviure. Fa pocs dies en vaig parlar aquí mateix.

 

Madona con abrigo de piel de Sabahattin Ali

És descobrir una joia guardada en una capseta oblidada en un calaix.
Escrita a principis dels anys quaranta per Sabahattin Ali, autor nascut a l’antic imperi otomà, dissident, censurat, empresonat i assassinat. Més de setanta anys després, es torna a publicar Madona con abrigo de piel i s’eleva la dignitat d’aquest escriptor.

La història arrenca als anys vint a Berlin. Raif Bey, un jove turc és enviat pel seu pare a aprendre sobre el negoci dels sabons. Ben aviat, però, ho abandona i es dedica a estudiar alemany i llegir sense descans. Explora la ciutat, els seus parcs, els seus carrers, museus i galeries. La seva vida fa una transformació quan en una exposició veu un quadre d’una dona vestida amb un abric de pell. Podeu llegir-ne quatre lletres aquí.

 

La penúltima bondat de Josep Maria Esquirol

Diuen els que en saben que Josep Maria Esquirol s’explica meravellosament bé i que ens fa molta falta. He començat a entrar a l’univers de La Penúltima bondat. És com la sensació d’anar descalça que desperta la part més intuïtiva, més irracional al notar el contacte directe amb la terra que t’hi arrela. Sentir que és possible tornar a les petites coses, a l’origen que dóna sentit i recorda el què som.

No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora. En veritat, i per sort, aquí el paradís és impossible. La nostra condició és la dels afores… Aquí, als afores, no hi ha ni plenitud ni perfecció. Però sí afecció infinita i desig.

Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, res té més sentit que l’empara i la generositat. Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida.

 

La nostra capacitat de veure i de viure demana una claredat similar a la de la mitja tarda o una penombra com la del ranvespre… Quan la llum intermèdia es converteix en escalfor, apareixen els mots càlids, sentits, que són justament els que millor revelen l’essència del llenguatge com a empara.

Diuen els que en saben que l’estil singular de l’autor va calant de mica en mica, com la pluja menuda, tot proposant-nos un itinerari molt revelador, amb trams relatius a la commoció, el desig, la creació, l’amistat, la revolució i l’agraïment. Podeu seguir llegint aquí de la mà de l’editorial.

Tinc reservat, doncs, un espai per Josep Maria Esquirol perquè  hi ha moments idonis per a llibres d’assaig sobre la vida. Tinc la intuïció que aquest ajuda a prendre consciència del que anem oblidant pel camí.

Bon estiu ♣