londres

Featured

Etiquetes

, ,

Moltes ciutats em desperten sensacions plaents, però n’hi ha una que cada cop que l’he trepitjat m’allibera.

london_01Gabriel Ferrater va escriure de Londres com l’encant d’una ciutat en la qual cadascun dels infinits barris tenia la seva pròpia personalitat i en tots ells hi ha parcs i jardins. Ferrater va viure al barri de Kensington l’any 1963.

Simonetta Agnello Hornby, qui va deleitar-nos amb la seva estimada Mennu a “La Mennulara”, també parla de la fascinació que li provoca aquesta metròpoli i publica “Mi Londres”, un retrat intimista de la capital anglesa lluny de tots els tòpics com explica J.A. Masoliver Ródenas a La Vanguardia.

 

És però, amb la lectura dels 6 articles que Virginia Woolf va escriure per la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932 i que Cercle de Viena recull en un petit i deliciós llibre, que m’ha desvetllat el desig de tornar-la a visitar i passejar-hi i intentar veure-la amb els seus ulls escrutadors, crítics i inequívocs.

Ningú no pot vantar-se de conèixer Londres si no és que coneix un autèntic cockney, si no pot agafar un carrer secundari, allunyat de les botigues i els teatres, i trucar a una porta particular en un carrer de cases particulars.

Els sis articles són ben diversos. Hi podem llegir la vida en una casa particular, l’hora del te i el valor de la conversa:

La conversa que plaïa i inspirava la senyora Crowe era una versió glorificada del safareig de poble.

O el fantàstic retrat de la vida als molls de Londres, atrafegats, cosmopolites, sorollosos i sostenibles que acullen vaixells de l’Índia, Austràlia, Rússia o Amèrica del Sud. M’ha encuriosit la detallada explicació de com es reciclava qualsevol matèria de rebuig. Es classificava tot segons ús i valor i es reconvertia.

Amb el buf salat del mar als narius, no pot haver-hi res de més estimulant que observar com els vaixells pugen pel Tàmesi.

Sortim dels molls on es veuen les matèries primeres, per endinsar-nos a la consumista Oxford Street, on “les coses han estat refinades i transformades”.

Els enormes barrils de tabac humit s’han cargolat en innumerables cigarretes pulcres, arreglerades en paper argentat.

El retrat dels que passegen amb afectació, lluint vestits de setí i abrics negres, Oxford Street és el carrer més distingit de la ciutat i no escapa del fi bisturí de Woolf per a disseccionar-lo i revelar-ne la seva artificiositat: “Tot lluu i pampallugueja”. I l’exhibicionisme on “l’encís del Londres modern és que no està construït per durar; està construït per passar” i que els descendents probablement no en vegin res, perquè “el simple pensament (…), de la solidesa, de durar per sempre, és abominable per a Oxford Street.”

Sobre les cases del grans homes escriptors, Dickens, Carlyle, Keats…, que han quedat en mans de l’estat i que passejar-hi et permet descobrir que independentment del gust en decoració i interiorisme, com aquests homes acomodaven l’espai a les seves necessitats.

L’article sobre la catedral de St. Paul és una peça d’orfebreria. Les descripcions de les seves ombres i la seva lluminositat suau, les seves tombes i silenci que esdevé el recer de qui busca una mica de pau.

I el darrer relat posa el focus en la Cambra dels Comuns on proclama que “aquí no hi ha res de venerable, ni de desgastat pel pas del temps, ni de melodiós, ni de cerimoniós”.

Sóc plenament conscient que he parlat molt d’aquesta joia de llibre però no és excessiu perquè són només apunts del que hi podeu trobar. La narrativa de Virginia Woolf és expansiva, té el do de desembolicar una història completa d’una sola imatge.

Londres atapeïda i encotillada i compacta, amb les cúpules dominants, les catedrals guardianes; les xemeneies i els pinacles; les grues i els dipòsits de gas, i el fum perpetu que cap primavera ni cap tardor no pot esvair.

Un autèntic plaer!

Londres, Virginia Woolf, El cercle de Viena ♣

Anuncis

la muerte de la mariposa

Etiquetes

, , , , ,

coquillages au bord de la mer, Raoul Dufy, vers 1925 l tot rememorant Tendra és la nit

Llegir sobre la vida d’un escriptor és com entrar per la porta del darrera. És tenir a les mans el guió real d’una història on sembla que res es matisa i tot s’exposa.

La vida de Francis Scott Fitzgerald o el seu alter ego s’endevinen en obres com Tendra és la nit de la qual en tinc una imatge nítida i profunda, El gran gatsby o els contes magnífics que va escriure entre 1929 i 1931 dels quals va aflorar una veu autèntica i dolorosament dolça. Ara bé, la lectura de La muerte de la mariposa, narrada per Pietro Citati, l’he rebuda com una confidència explicada en veu baixa.

Mitjançant les novel·les i relats dels escriptors i escriptores sols fer de manera inconscient un relat paral·lel sobre la seva vida. I goses dibuixar amb traços gruixuts i probablement maldestres quin és el pensament i el seu recorregut. Francis Scott Fitzgerald va escriure novel·les amb visos biogràfics.

Aquest llibre petit de cobertes discretes em va trobar i va despertar la curiositat per explorar més enllà de la literatura i la ficció. I com he comentat a l’inici, s’inverteix la sensació i sembla que entris a les bambolines quan en realitat obres la porta a la vida de carn i ossos. I així, de la mà de Pietro Citati, autor d’esplèndides biografies, m’he passejat per la vida d’excesos i egolatries que va arrossegar Fitzgerald i la seva relació amb Zelda.

El llibre, La muerte de la mariposa, relata el conte de fades i de patiment de la parella més envejada a Hollywood als anys trenta. Pietro Citati el treu a la llum amb les seves esquerdes. Cau de l’escambell? No, Fitzgerald es planta de cara com un home acomplexat que respira, pateix, enveja, beu, menteix i ambiciona l’èxit tant com estima. Era tanta l’ambició que podia crear-se un món a mida.

Las ilusiones proporcionan tal color al mundo que te da igual si las cosas son verdaderas o falsas, mientras reflejen algo de ese mágico esplendor.

I Zelda? Aquesta dona que l’he rebuda a través de la ficció com una dona vibrant, carismàtica amb una vida interior esguerrada, Citati la descobreix com la reina de les papallones perquè semblava conèixer només les superfícies de la vida. Hi passava de puntetes. Ella es va crear un personatge provocador que enlluernava, es permetia ser extravagant i excessiva. En el transcórrer de la lectura, m’entrebanco amb una frase que gravo al disc dur, segur que la rescataré un moment o altre: “Parfois la folie est la sagesse”. Zelda tenia una habilitat artística singular i un criteri literari que Fitzgerald va aprofitar copiant cartes, diaris i que incorporava d’amagat en els seus llibres. Fins que una dia la malaltia va aparèixer en tota la seva magnitud i el terror va enfosquir les seves vides.

Fitzgerald va patir i la va entendre millor que ningú. En una carta a la seva filla, poc abans de morir, li va escriure:

Los enfermos mentales son simples invitados en la tierra, eternos extranjeros que llevan consigo decálogos rotos que no saben leer.

El biògraf fa un commovedor resum del mosaic que representaven un per l’altra: Zelda y Fitzgerald eran demasiado afines, tan afines como raramente fueron seres humanos, y el exceso de afinidad entre los dioses y los hombres, al igual que entre los hombres y las mujeres, abrasa los corazones y las vidas. Tanto en su dimensión de personas como en la de escritores, eran cómplices.

Un llibre d’un centenar de pàgines molt potent, un oasi deliciós d’escriptura pulcra del segell Gatopardo ediciones. Podeu llegir-ne un extracte aquí.

La muerte de la mariposa, Pietro Citati, Gatopardo ediciones ♣