amb un somriure

Featured

Etiquetes

, , ,

A Bigger Splash 1967 David Hockney

Avui m’he adonat que no he girat la pàgina del calendari. El darrer dia que veig és trenta de setembre.

Si pogués tornar enrere i velar la pel·lícula de por i violència que vam patir, ho esborraria amb àcid.

El dia després

Des de diumenge al matí a primera hora que tinc una bola d’estupor encallada a la gola. Amb la por aferrada a la llengua, procuro mesurar les paraules mentre noto glopades de fel i em canto anant per la carretera camí del despatx “el meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir…” i de sobte sobrevenen els clams que eren una sola veu potent malgrat esgarrinxada: “els carrers seran sempre nostres”. I és que de cop com si hagués despertat d’un somni plàcid, res abans ha sigut tan rellevant i determinant, em planta cara amb vehemència la injustícia, la violència, la supèrbia, la ignorància i la mentida. I se’m fa una pasta d’impotència entre les dents. Una ombra negra i opaca amenaça el meu poble.

Tres dies després

Avui he fet un parèntesi. He tingut la impressió de sortir d’una bombolla amb l’aire molt enrarit. He viscut el privilegi d’escoltar l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, sentiu-la aquí. La seva veu greu i melodiosa m’ha acomboiat com si m’expliqués un conte, ho necessitava. Un conte per reivindicar la justícia, la igualtat, el feminisme i, el silenci. Per uns instants he fet callar el soroll interior. Amb tot, he anat observant les assistents (més que no pas homes) mentre em preguntava si també els passava com a mi, que estaven agraïdes de ser allà al CCCB sentint aquesta dona immensa i alhora experimentar una gran buidor. Les companyes amb les que anava certament sí, però i les altres, que somreien laxes quan l’autora narrava una anècdota, sentien algun rosec? Quan em creuo algú pel carrer o mentre faig caravana a l’autopista em miro conductors i passatgers preguntant-me si els ressona el mateix neguit que a mi.

He deixat de mirar twitter cada mitja hora i el Facebook també. Amb els whatApp és més difícil perquè siguin grups o individuals, tots llancem missatges per saber i apaivagar aquest desgavell. A primera hora, intercalo la Terribes i el Basté amb música.

Quatre dies després

Vaig calmant l’ànima i apedaçant-la amb cura, a poc a poc, per tenir forces i seguir resistint. Avui he anat a nedar per provar si podia espolsar-me la por que encara quedava arrapada entre els dits com una teranyina. He recorregut metres embolicada, em sentia protegida, d’una aigua que em guaria.

Aquesta nit han fet el programa de Polònia, l’esperava amb candeletes. Seran capaços d’arrancar-nos un somriure? Sí. Han sigut sagaços, mesurats, reivindicatius i han fet dels gags una teràpia col·lectiva que els hi ho agrairem durant molt de temps.

Cinc dies després

M’he llevat que era negre nit, una foscor absoluta i mentre esperava que pugés el cafè, he obert el canal de notícies amb el cor previngut. Se segueixen dient moltes coses: extravagants i incomprensibles, el llop continua amenaçant, però, també positives perquè estem caminant; reconfortants i solidàries amb la perseverança que ens distingeix. Escullo llegir, seguir i escoltar aquestes darreres.

I així, he començat avui divendres, amb un somriure.

Montse Frauca ♣

Anuncis

la història

Etiquetes

, , , , , , ,

A book of ducks_Penguin books

Volar.
Cada estiu busco la història. La història que em farà volar ben lluny i enlaire, que m’explicarà allò que encara ignoro. Em narrarà a cau d’orella un relat genuí que em farà passar llargues estones arrepapada a les pàgines d’un llibre sense saber què està passant al meu entorn. Em submergiré en una bombolla màgica de la que em serà difícil sortir-ne perquè m’hi deixaré embolicar. I de ben cert, que no en sortiré indemne.

Hi ha una quantitat generosa de novel·les candidates a ser la de l’estiu. Entre elles, m’han parlat molt bé de:

 

 

Jonathan Lee: “El gran salt” publicat per Edicions del Periscopi

 

Al setembre de 1984 un home s’allotja al Grand Hotel de Brighton amb un objectiu clar: posar una bomba per matar Margaret Tatcher durant la convenció anual del Partit Conservador. La història farà confluir la vida d’en Moose, exatleta retirat i actual director general de l’hotel, i la de la seva filla Freya, una adolescent que es pregunta què fer amb la seva vida després d’acabar l’institut, amb la d’en Dan, un jove de l’IRA expert en explosius.

El gran salt és una novel·la ambiciosa sobre tres personatges amb els destins entrellaçats contra tot pronòstic. Jonathan Lee es basa en un fet real per endinsar-nos amb elegància i humor en les vides afligides dels seus protagonistes, marcats per la frustració, la moral i el conflicte polític. La titllen d’irresistible i encertada. Podeu llegir el pròleg que escriu Matthew Tree i el primer capítol, aquí.

 

 

 

Salman Rushdie: “Els fills de la mitjanit” publicat per Bromera.

 

Saleem Sinai neix coincidint amb l’instant mateix en què l’Índia assoleix l’anhelada independència dels colons anglesos. Aquest fet lliga per sempre la biografia de Saleem a la història del seu país i el dota d’unes capacitats extraordinàries: posseeix un olfacte que li permet ensumar amenaces que la resta dels humans no poden percebre, així com una connexió telepàtica amb els altres mil “fills de la mitjanit”, tots nascuts els primers minuts de vida de l’Ìndia lliure. Aquí en podreu llegir un fragment.

 

 

 

Simonetta Agnello Hornby: “Unas gotas de aceite” publicada per Gatopardo ediciones.

 

Autora de La Mennulara, en aquest llibre, parla de la memòria familiar, la nostàlgia de la infantesa, un relat autobiogràfic. “Unas gotas de aceite”, deliciós el títol i més encara en la versió original, Un filo d’olio, és també un retrat de la Sicilia dels anys cinquanta d’una família de l’aristocràcia terratinent. L’escenari: Mosè, la finca familiar, a prop d’Agrigento, que cada any, de maig a octubre, acull els Agnello.

L’autora parla dels estius passats a Mosè, de l’emoció del viatge, dels parents i les seves històries, dels pagesos, i de tots els records d’infantesa i joventut que queden gravats a la seva memòria. Entre els records més vius, s’hi troben els que giren al voltant del menjar i el procés de preparació: l’hort, el ritual a la cuina, l’elaboració dels plats, els convidats…

A través de les receptes de la Chiara, la seva germana, que formen part de la tradició familiar, de les fragàncies del camp i del gust sicilià, Simonetta construeix la història de la família, un retrat sobre un lloc i una terra i, de tot el que perdura. Aquí en podreu fer un tast.

Tot apunta a que aquesta sigui la meva història d’aquest estiu. ♣