londres

Featured

Etiquetes

, , , ,

Moltes ciutats em desperten sensacions plaents, però n’hi ha una que cada cop que l’he trepitjat m’allibera.

london_01Gabriel Ferrater va escriure de Londres com l’encant d’una ciutat en la qual cadascun dels infinits barris té la seva pròpia personalitat i en tots ells hi ha parcs i jardins. Ferrater va viure al barri de Kensington l’any 1963.

Simonetta Agnello Hornby, qui va deleitar-nos amb la seva estimada Mennu a “La Mennulara”, també parla de la fascinació que li provoca aquesta metròpoli i publica “Mi Londres”, un retrat intimista de la capital anglesa lluny de tots els tòpics com explica J.A. Masoliver Ródenas a La Vanguardia.

 

És però, amb la lectura dels 6 articles que Virginia Woolf va escriure per la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932 i que Cercle de Viena recull en un petit i deliciós llibre, que m’ha desvetllat el desig de tornar-la a visitar i passejar-hi i intentar veure-la amb els seus ulls escrutadors, crítics i inequívocs. Continua llegint

casa

Etiquetes

, , ,

Rocce Sacre _ Elisa Talentino

 

“Nos gustaba la casa porque aparte de espaciosa y antigua guardaba
los recuerdos de nuestros bisabuelos, el abuelo paterno, nuestros padres y toda la infancia…. Nos habituamos Irene y yo a persistir solos en ella…”  Julio Cortázar – La casa tomada.

“Les cases es poden vendre o deixar a altres persones però sempre es conserven dins d’un mateix.” Natalia Ginzburg – La ciutat i la casa.

“Edifici destinat a servir d’habitació humana” – DIEC

La casa, quatre murs amb finestres obertes al món i una teulada que aixopluguen quan fa fred, quan plou, quan fa calor o vent. Et posa a recer de moments mal païts, et refugia d’amenaces. Són parets protectores i no murs, quan fan de mirall, de reflex teu i et desprens de carcasses i et veus amb les teves ombres que voldries esfumar. És l’espai que modules segons com et sents, segons les necessitats que tens i així, s’emmotlla a tu: un moble que corres més enllà perquè et cal una taula més gran; treus un envà per recuperar lloc perquè aquell ja no serà dormitori de ningú; trigues uns mesos a penjar una làmina d’una il·lustradora que t’ha captivat perquè no li trobaves el lloc més adequat; llences totes les potingues arraconades en el bany que van agafant pols… I obrir un armari i trobar roba oblidada que et sorprèn que sigui allà.

Durant deu anys, he viscut en aquest habitatge feliç, però, intermitentment, cinc hores de mitja al dia sense comptar les hores de son, que he anat construint i adaptant. I, ara, després de vuit setmanes tancats durant les vint-i-quatre hores, redescobreixes on vius. No tant per modificar i regirar, sinó per saber mirar allò que s’ha fet invisible amb el pas del temps i que queda integrat en el decorat. Saber mirar cada lloc, cada objecte i utensili, i, els llibres. El plaer de recordar com els vas ubicar i rumiar si els podries ordenar d’una manera diferent perquè els tens endreçats per temes o editorials i creus que alguns haurien d’anar junts perquè estan massa allunyats.

Durant aquestes vuit setmanes he caminat sempre descalça. Les primeres setmanes, m’abrigava els peus amb mitjons de llana i semblava que els dugués encoixinats; tres setmanes més tard, els vaig substituir per uns de cotó fins el turmell, ja notava més la superfície llisa de la fusta. Els últims dies, els he despullat de roba i he experimentat el contacte amb el terra dur, sòlid, amb els dits, la planta i el taló que s’arrapen i llisquen, i he intensificat el meu sentit de pertinença: l’agradable plaer de ser a casa.

En molts moments, la negror i la por que inundava fora, ha desfet el benestar i m’ha deixat a l’intempèrie. Aquests últims dies, quan a primera hora, el dia s’aixeca ensomniat i el sol retalla façanes i fa lluir el verd viu de la primavera, em pregunto recurrentment,

I, si després de tot això no vull sortir de casa?