març

Destacat

Etiquetes

,

detall de batent de fusta blava_lles_llm

Parlo des de la primera persona del singular: aturar-me per continuar. Sí, recorda l’anunci de cervesa zero. A mi, em va com anell al dit.

Aturo tota activitat externa i em concentro en mi. Després d’una migdiada de no més de vint minuts al sol de mitja tarda, ensomniada agraeixo la idea magnífica de fugir a cent-seixanta kilòmetres de casa on hi he abandonat les obligacions quotidianes i m’he deixat dur per l’instint i la voluntat a part iguals, de no fer res. Res de res. Romancejo, bado i capturo: la llum enteranyinada m’embolica i escalfa i sento la fina abraçada del sol de primavera, el brunzit frisós d’alguna abella delerosa d’encetar la temporada, els pardals escridassant entre les branques despullades d’un magraner. Estic ben bé en mode pausa. Mandrosa deixo que passi el temps i m’omplo de verd, de blanc, de blau, de terra i de gris pedra.

I, amb la calma, com en un ritual, sento reviscolar i començo a esbravar-me i llançar paraules a totes bandes per poder seguir el fil del relat que estic teixint i que, amb plena consciència, em transporten a un altre món. Un món ple d’imperfeccions que els protagonistes procuraran polir i treballaran per a fer-se’l a mida. A voltes, caminant de puntetes per a no arriscar, en altres ocasions, apostant sense dubtar-ho per la incertesa… La història es dibuixarà, clarament, com una cursa de fons.

Continuarà…

Montse Frauca ♣

 

em dic lucy barton

Etiquetes

, , , , ,

artpropelled.blospot.com

El dia que ens va dir que ens enfrontéssim a l’escriptura sense fer judicis, la Sarah Payne ens va recordar que no sabíem mai, i que mai sabríem, el que era entendre del tot una altra persona. Sembla una idea senzilla, però a mesura que em vaig fent gran cada cop veig més clar que ens ho havia d’advertir.

La peculiaritat d’aquesta novel·la m’arriba des de la sensibilitat més profunda i delicada en una situació que no pot ser més trivial i anodina: la recuperació llarga de la protagonista, en un hospital al bell mig de Manhattan, després d’una operació d’apèndix acompanyada de la seva mare, absent, durant anys.

En el transcurs de cinc dies, mare i filla intercanvien noticies, xafarderies de familiars, veïns i coneguts. Informació que prové de la mare i que la filla rep amb certa curiositat, però que espera només sigui un preàmbul per parlar més íntimament. La Lucy espera li pregunti com han estat aquests anys d’absència, que s’interessi per les seves filles, pel seu marit, per la seva escriptura,… Però, la mare parla només a través de la vida dels altres i no entra en el joc. La Lucy no jutja. La seva mare ha vingut a fer-li companyia mentre es restableix i devota, durant les cinc nits no acluca l’ull.

Els comentaris que la mare va llançant serveixen d’ham perquè la Lucy vagi desfilant pel lector, la seva vida, des de la més tendra i eixorca infantesa en un petit poble d’Illinois, la relació intensa amb les seves filles fins al seu matrimoni en hores baixes.

Aquella nena que després de classe es quedava a l’escola a estudiar perquè a casa seva hi feia un fred insuportable, que va viure en un paratge àrid d’afecte, semblava presagiar un horitzó poc lluminós. Però se’n va sortir.

Em ve a la memòria en Jeremy quan em va dir que per ser escriptora havia de ser implacable…

La mare em va dir aquell dia a l’hospital que jo no era com el meu germà i la meva germana. Només cal que et fixis en la vida que tens muntada.

Tu vas tirar endavant i… te’n vas sortir.

Lucy Barton, Elizabeth Strout, Edicions de 1984 ♣

I si voleu donar un cop d’ull a aquesta ressenya llegida a Cultura d’El País, us afegirà una mica més informació.