londres

Destacat

Etiquetes

, , , ,

Moltes ciutats em desperten sensacions plaents, però n’hi ha una que cada cop que l’he trepitjat m’allibera.

london_01Gabriel Ferrater va escriure de Londres com l’encant d’una ciutat en la qual cadascun dels infinits barris té la seva pròpia personalitat i en tots ells hi ha parcs i jardins. Ferrater va viure al barri de Kensington l’any 1963.

Simonetta Agnello Hornby, qui va deleitar-nos amb la seva estimada Mennu a “La Mennulara”, també parla de la fascinació que li provoca aquesta metròpoli i publica “Mi Londres”, un retrat intimista de la capital anglesa lluny de tots els tòpics com explica J.A. Masoliver Ródenas a La Vanguardia.

 

És però, amb la lectura dels 6 articles que Virginia Woolf va escriure per la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932 i que Cercle de Viena recull en un petit i deliciós llibre, que m’ha desvetllat el desig de tornar-la a visitar i passejar-hi i intentar veure-la amb els seus ulls escrutadors, crítics i inequívocs. Continua llegint

la campana de vidre

Etiquetes

, , , , , ,

Un dilema que m’acompanya sovint, per la recurrent qüestió del temps, és com combinar relectures i noves lectures. Quan decideixo rellegir, puc estranyar-me de no trobar la llum que vaig descobrir en aquella història tan reveladora. En d’altres, em felicito per haver reobert la meravella que segueix sent. I, en ocasions, hi ha llibres que no em permeto tornar-hi a entrar per mantenir intacta la sensació plaent del moment.

Tanmateix, rellegir és un plaer intens. Revisitar mons que potser no reconeixeré i els llegiré com si fos la primera vegada, o bé, els tinc tan presents que en gaudiré els detalls que no vaig saber veure en el passat. Quan rellegeixo sento calma i m’hi passejo i em permeto aturar-me en els fragments i frases subratllades que no sempre hi coincideixo, i llavors em pregunto què em va dur a marcar aquelles paraules que ara no identifico amb cap pensament premonitori o confirmació d’una idea. És una revolució interna que em porta a revisar el pensament més íntim: Què em removia en aquell temps? Què feia? Amb qui estava? I crec que de manera molt genuïna, revisito el meu passat.

 

L’última relectura que he gaudit immensament és La campana de vidre de Sylvia Plath. Seguint el fil del paràgraf anterior, rellegir Plath ha estat una experiència reveladora i reconfortant. De la primera lectura, fa 20 anys, mantenia inalterable l’experiència escruixidora de la fragilitat i de viure als marges de la lucidesa. Mantenia viva la desolació de la soledat. Llegir-la llavors em va foradar i recordo netament, dient-me que un dia, un dia en el futur, m’hi hauria de submergir de nou per comprovar si em causava la mateixa intensitat d’emocions. I així, va quedar en el prestatge dels llibres potents, que m’han sacsejat i he classificat com a imprescindibles.

Amb motiu de la nova edició que publica Periscopi amb traducció de Marta Pera, abans de desplegar el llibre em preguntava si aquella història hauria envellit malament i no la reconeixeria. Seguiria sent la revelació i revolució que havia estat?

La lectura ha estat fascinant perquè, per sort?, estic més colrada que fa vint anys i he estat capaç de distanciar-me dels episodis més punyents i dolorosos i valorar la qualitat literària de la novel·la (que avui qualifiquen d’autobiogràfica o auto-ficció amb el seu alter ego corresponent i que no m’interessa massa) que té la virtut de mostrar una estructura per capes fins arribar a l’ànima despullada i desolada amb el ritme pausat que camina sense sotracs cap al dolor del què significa la incomprensió.

Sylvia Plath va ser una dona que, jo entenc, va viure “entre temps”. El feminisme no era batalla declarada i havia heretat una educació conservadora i d’acontentament per se, que no qüestionava el rol de la dona (les cartes que manté amb la seva mare en són un testimoni). I, la malaltia mental era un estigma que havia de combatre’s amb teràpies invasives perquè una persona amb un desajust mental era de segona categoria i malgrat les aparences, es confiava en teràpies agressives, com els electroxocs, que havien d’amansir les ànimes díscoles.

Hi va haver un silenci breu, com d’alè retingut.
Llavors alguna cosa es va inclinar, em va agafar i em va sacsejar com si s’acabés el món. Uiiiiiiiii, xisclava allò, a través de l’aire que crepitava amb llum blava, i amb cada esclat una sacsejada violenta m’apallissava fins que em semblava que se’m trencarien els ossos i que la saba se’m vessaria com quan s’esquinça l’esqueix d’una planta.
Em preguntava quina era la cosa tan terrible que jo havia fet.

La protagonista de La campana de vidre, Esther Greenwod –el seu alter ego– reflexa la distància amb el món exterior després del que havia de ser una estada estimulant a Nova York i cau en l’apatia, com si surés en el temps; ajudada per la precària comunicació amb la seva mare quan retorna de la metròpoli que no aconsegueix trobar un punt de coincidència i, el bloqueig que pateix amb l’escriptura l’obliga a qüestionar-se. Tristament, es va percebent com entra en un univers interior que es va desballestant, sents que va a les palpentes cap a una foscor, fonda, fonda.

Com podia escriure sobre la vida, si no havia tingut mai un amant ni una criatura ni havia vist morir ningú? Una noia que coneixia acabava de guanyar un premi per un conte sobre les seves aventures entre els pigmeus a l’Àfrica. Com podia competir amb aquesta mena de coses?

Sylvia Plath va ser una poeta excepcional que manegava les paraules de forma exuberant, contundents i feridores. El seu repte era escriure una novel·la. Aquesta. I la va escriure amb un prosa poètica exquisida, destil·lada que flueix com un corrent natural d’aigua. Les descripcions quotidianes són imatges que pots tocar, passatges que olores o menges, emocions que esgarrifen. La desolació està servida.

Vaig pensar que la cosa més preciosa del món devia ser l’ombra, el milió de formes animades i d’atzucacs de l’ombra. Hi havia ombra als calaixos de les calaixeres, als armaris i a les maletes, i hi havia obra sota les cases, sota els arbres i sota les pedres, i hi havia ombra al fons dels ulls i del somriure de la gent, i hi havia ombra, milles i milles i milles d’ombra, a la cara nocturna de la terra.

Va deixar una obra memorable que es mereix llegir pausadament.

Un matí de febrer molt fred al pis de Londres es va suïcidar. Tenia trenta anys.

Les vinyetes que acompanyen el text formen part de l’obra gràfica breu de Summer Pierre pel New Yorker. Pierre llegeix les cartes de Sylvia Plath i mostra una profunda comprensió. Una mirada interessant a la mítica vida de la poeta, des de moments relativament feliços, fins a la setmana anterior al suïcidi. És un retrat reflexiu d’una vida complicada que l’estil de la il·lustradora perfila amb encert.

La campana de vidre, Sylvia Plath, Edicions del Periscopi