Etiquetes

, ,

Llegeixo a la premsa que Cannes es rendeix a l’amor de La vie d’Adèle. Trasllado el comentari de Xavi Serra (sic): “El film és la crònica d’una relació amorosa entre dues noies -des del primer contacte fins als últims espasmes com a parella-, un viatge intens, carnal i emocionant per les quatre estacions del primer amor, narrat amb una delicadesa i sensibilitat que poques vegades s’han vist en el cinema i parant especial atenció a l’electricitat de les primeres trobades sexuals, d’una explicitació i bellesa fora del normal”.

A La Vanguardia destaquen que rep La Palma d’Or “una película que recibió una entusiasta acogida en el festival por la veracidad con la que están rodadas las escenas de sexo”.

I m’interesso per saber si la història està basada en una obra literària. Sí! Està inspirada en l’obra de Julie Maroh: Le bleu est une couleur chaude, publicada el 2010. Primera sorpresa, és una novel·la gràfica. Segona sorpresa, ha rebut ja 3 premis. La tercera ha sigut tenir el llibre entre les mans i devorar-lo.

buble 01Traient el nas per internet, constato que quan es va publicar se’n va parlar generosament, principalment perquè és una història d’amor entre dues dones, un amor homosexual en que els sentiments s’exposen amb una intensitat dolorosa i la narració s’articula sense trampes, ni tabús. Explícitament, sexual i tendra. Càlidament, blava.

Podeu llegir ressenyes i crítiques sobre aquest llibre ben diferents, els qui l’admiren i els qui no hi veuen res més que una relació amorosa lacrimògena.

buble 00

La lectura s’omple de color blau. Particularment, no sóc lectora habitual de novel·les gràfiques, tret dels Cavall Fort que fa segles vaig abandonar, per tant, és una experiència ben diferent posar-te davant d’un format que no tens per la mà:

° M’ha impactat la força i la intensitat del llenguatge visual i com les imatges substitueixen, amb excel·lència, les paraules. Un traç net i fresc, gens barroc, però tampoc minimalista.

° El grafisme ve tintat d’una gamma monocroma de colors neutres, ocres i beix. L’accent el posa el color blau, fil narratiu i còmplice de l’autora. El blau és tendresa, el blau és desig, el blau és l’espera i el dolor. Elegància que flueix suaument entre pàgines.

buble 02

°  Reflexa molt fidelment el període d’efervescència que suposa l’adolescència i la primera crisi d’identitat: els pensaments interiors, les reflexions recurrents que sempre giren sobre l’existència d’un món propi incipient; l’angoixa i el dolor per les noves sensacions que no s’accepten o l’espasa de Dàmocles que representa l’autoritat del món adult, bàsicament a causa d’una comunicació precària i estèril amb els progenitors.

buble 03°  L’evolució del personatge vers el món adult constata que la motxilla de vivències, incoherències i prejudicis difícilment l’abandones mai. La lluita és fins al final.

°  Una historia d’amor poètica i dolça, molt ben narrada que planeja fins a colar-se sota la pell. Les escenes sexuals són belles i extraordinàriament explícites.

Naturalment, paga la pena llegir els comentaris que Juli Maroh, fa sobre la versió que n’ha fet Abdellatif Kechiche, el director de la pel·lícula: “És una adaptació, i com a tal, el director té tot el dret a interpretar lliurament l’original”.

Si us interessa llegir el seu punt de vista sobre l’adaptació cinematogràfica i sobre comentaris que se li han atribuït sense ser certs, cliqueu aquí.

M’he atrevit amb aquests retalls:

“Aquesta és una pel·lícula purament kéchichien, amb personatges típics del seu univers cinematogràfic. En conseqüència, la seva heroïna principal té un caràcter molt allunyat de la meva. Però, el que ha desenvolupat és coherent, justificat i fluid. És un cop mestre.
No aneu a veure-la amb l’esperança de reviure el que heu sentit amb la lectura de Bleu. Hi reconeixereu el to, però també hi trobareu alguna cosa més.”

“Es tractava d’explicar com es produeix una trobada, com es construeix aquesta historia d’amor, com es destrueix i el que resta de l’amor, que s’ha desvetllat alhora, després d’una ruptura, una pèrdua, una mort.”

“Considero que Kechiche i jo tenim una visió oposada del tractament estètic, potser complementària. La forma en què va escollir rodar aquestes escenes [de sexe] és coherent amb la resta del que ell ha creat. Algunes escenes em semblen molt lluny del meu propi procés creatiu i representatiu. Amb tot, em sentiria realment estúpida desestimar una cosa pel sol fet de divergir del meu punt de vista. Això és en tant que escriptora. Ara bé, en tant que lesbiana … Tinc clar el què faltava al plató: lesbianes.”

buble 04

El azul es un color cálido Julie Maroh ♣

Anuncis