“M’agrada pensar que un llibre adequat en el moment adequat pot canviar una vida” Noreen Tomassi

Aquesta frase trobada a l’atzar pot sonar pretensiosa, si bé és cert que hem llegit llibres que ens han marcat en algun moment de la nostra vida. I així, amb aquesta idea penso que n’existeixen uns quants que m’acompanyen sempre: treuen el cap de tant en tant, potser els torno a llegir o simplement els fullejo perquè m’emboliqui tot allò que em van aportar i descobrir.

Un d’aquests llibres és “Matar un rossinyol” de Harper Lee que vaig tenir la gran sort de treballar i estudiar fa una pila d’anys i que de la mà de la pel·lícula en blanc i negre que Gregory Peck protagonitzava donant vida a Atticus, l’advocat de conducta impecable i pare exemplar, em submergí en un univers humanament immens.

L’efecte que em va provocar va ser intens i em va deixar senyal. Una lliçó d’ètica amb la contundència que sol donar la mirada neta i innocent d’una nena de no més de sis anys, l’Scout, que et convida a creure en la il·lusió de que sí és possible canviar el món i que es pot fer justícia… Malgrat tot, m’entesto en pensar que el món és dels valents.

A “Matar un rossinyol” tot gira entorn el sense-sentit dels prejudicis racials i els prejudicis socials al sud dels Estats Units dels anys trenta en plena depressió. I el que la fa realment entranyable és l’art en donar resposta a gairebé tots els conflictes que van apareixent.

S’hi troben fragments memorables:

Dispareu a tants gaigs com vulgueu, però recordeu que és un pecat matar un rossinyol.”

“Els rossinyols només fan música per regalar-nos les orelles. No  es mengen res dels horts, no niuen als graners; només ens regalen amb els seus refilets. Per això és un pecat matar un rossinyol.”

“…volia que veiessis què és ser valent de veritat, perquè no t’imaginis que una persona valenta és algú amb una escopeta a la mà. Ser valent és no rendir-se tot i saber que no hi ha res a fer.”

“L’Atticus ens havia dit que era de bona educació parlar a la gent de coses que els interessin, no de coses que t’interessin a tu.”

“Mai arribaràs a comprendre una persona fins que no consideris les coses des del seu punt de vista. Fins que no et posis a la seva pell.

Publicada l’any 1960, va rebre el Pulitzer i l’autora no torna a publicar res més. Segons diuen perquè ho va abocar tot en aquella obra. No obstant, gairebé 60 anys més tard, el febrer d’enguany als Estats Units i aquest juliol a casa nostra, surt a les llibreries, amb una expectació comprensible “Ves i aposta un sentinella”.

Amb gran curiositat, he recorregut articles i ressenyes per saber, entre un munt de coses, que aquesta segona novel·la va ser el primer manuscrit de la reeixida “Matar un rossinyol”, que va ser rebutjat pels editors en diverses ocasions i que el seu editor es va fixar en els flashbacks de l’Scout aconsellant a l’escriptora que refés la novel·la des del punt de vista d’aquesta nena de 6 anys.

Per tant, es recupera el primer manuscrit, es publica i ja ha començat a aixecar polseguera, perquè de l’advocat lluitador contra el racisme i les injustícies socials, sembla que ens podem trobar amb un home ressentit i amb una ànima poc pulcra.

Sinopsi. A Ves i aposta un sentinella han passat 20 anys. La jove Scout, com cada estiu torna a Maycomb des de Nova York, per a visitar el seu pare, Atticus. Scout es veu obligada a afrontar una sèrie de qüestions personals, socials i polítiques que involucren el poble sencer i que fins i tot, fan que posi en dubte la relació amb el seu pare i els seus propis sentiments sobre el lloc on va néixer i va passar la seva infantesa.

Un exemple. Atticus li pregunta a la seva filla: “Vols veure els negres anant en cotxe a les nostres escoles, esglésies i teatres? Els vols en el nostre món?” Aquest home no és qui va declarar a “Matar un rossinyol” que tots els homes són iguals als ulls de la justícia americana i va arriscar la vida per a defensar un home acusat injustament.

La curiositat em pot, i vull saber per què la seva actitud es capgira com un mitjó.

Amb tot, el darrer comentari que llegeixo manifesta que mentre el llibre és menys optimista, sí que s’hi troba l’ànima de l’autora a través del sentit de l’humor, de la humanitat i l’estil particular de la seva escriptura; prova de que segurament no ens decebrà, especialment Scout que és un dels personatges que manté la seva essència.

Aquesta serà una de les meves lectures d’aquest estiu de calor esquerpa i sol implacable.

Ves i aposta un sentinella, Harper Lee, Grup62 ♣