S’acosten aquells dies de mar, de sal, de sorra, de sol… Dies que et fons amb la natura i et tornes aigua…

Aquest és un poema que vaig aprendre de ben menuda. Avui encara el penso i el recito quan estic entre aquesta mar tan blava i tan nostra i, aquests pins tan verds i tan nostres.

El cel ben serè
torna el mar més blau,
d’un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me’l miro…
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
em fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.

El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L’onada s’adreça,
venint s’ageganta,
avença i s’acosta
callada que espanta.
L’escuma enlluerna,
el sol l’abrillanta,
l’onada l’esberla
i cau ressonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

Joan Maragall ♣