Està ajagut sota el til·ler i amb les mans darrera el cap admira com les fulles aplaudeixen vigoroses al ritme de la brisa que no els dóna respir. No soporta la idea de deixar orfe la Maria. I tot seguit s’arrauleix, caragolat com un full de paper. Estampa la cara a l’herba, encara humida i flonja. Dins seu tot són crits ofegats que no troben la sortida. Topen entre ells i es queden ancorats a la gola. S’estan allà estampits. Tot seguit es veu pujant unes escales amples; esglaons gairebé plans que el deixen córrer, córrer amunt, amunt, amunt. I sobtadament, l’abisme, una claror diàfana, transparent l’embolica i es deixa bressolar. Està caient com una ploma, amb els ulls tancats, gronxant-se i quan gosa obrir-los, s’adona que s’està llançant al buit.

Desperta amarat, l’aigua corre pit avall i el front regalima unes gotes molsudes. S’aixeca i descalç es dirigeix cap a la terrassa. El cor encara batega esverat, sent els ulls terrosos. A l’est, apareix una punta de claror que va trencant el blau cobalt de la nit i aquesta sensació de llum el comença a assossegar: s’endevina un nou dia. La foscor va trobant al seu zenit.

En Manel sol tenir mal sons. Les nits s’escapcen per aquests episodis que semblen no tenir fi. Procura no despertar la Marta. Sap que pateix també les seves nits insomnes. A vegades es regira pel llit i amb veu gairebé imperceptible li intenta preguntar si està bé. Ell la tapa amb el llençol i li xiuxiueja, tranquil·la, tranquil·la tot bé…

Però, en Manel no està bé. El seu cervell es desboca a partir de les cinc i no hi ha manera d’aturar-lo. Massa coses a processar dins el seu cap que no es pren un minut de descans.

S’hi ha acostumat. Som animals de costums es diu sovint. Ens acostumem al dolor, a la incomoditat, a la violència, a tot allò que ens perjudica perquè, possiblement, no sabem gestionar-ho. Darrerament s’ha fet el ferm propòsit de no escoltar el cervell. De no fer-li cap cas. S’ha inventat jocs, trampes per engatusar-lo. Sense èxit.

Finalment, la nit s’adorm. Un dia blau cel treu el cap per l’horitzó. Els malsons queden amagats sota el coixí, el cervell badalla i es posa en marxa obrint l’agenda del dia. I en Manel va cap a la cuina a preparar-se un cafè.

Montse Frauca ♣