Taiye Selasi, nascuda a Londres, de pare ghanès i mare nigeriana i educada a Massachusetts, ha escrit la seva primera novel·la.

A la contraportada del llibre, llegeixo: una sorpresa pel lector occidental. Entrem en el món desconegut de la generació que l’autora anomena els “afropolites”, i que són els fills dels professionals africans que van emigrar en les dècades del seixanta i setanta i que avui són la comunitat de joves políglotes i cosmopolites disposats a trencar amb els vells tòpics de la identitat i a participar en la transformació de la cultura africana.

Ghana must go és el títol original i fa referència a l’expulsió dels ghanesos de Lagos el 1983. En castellà s’ha traduit Lejos de Ghana. Una vegada has llegit la novel·la, no sóc la primera persona que pensa que el títol original és més fidel a l’obra, li dóna més força, o simplement encaixa millor.

La novel·la és una història d’immigrants. És la història d’una família africana que ha tingut èxit en el sentit més convencional de la paraula malgrat n’hagi pagat un preu molt alt. És la història de Folasade Savage, que deixa Lagos per Pennsilvània, on coneix a Kweku Sai, ghanès, que serà el seu marit i un brillant cirurgià. Fola, així és com tothom la coneix, renuncia al seu somni d’anar a la universitat per criar els seus quatre fills. Kweku, després de perdre la feina, els abandona i torna a Ghana.

Una veu singular. I, encetem el llibre pel desenllaç: la mort de Kweku Sai, l’actor principal, que no ha vist la seva dona i els seus fills des que va abandonar els USA.

La mort del protagonista és el detonant per a anar coneixent què ha passat durant tots aquests anys. La família s’ha dispersat i apenes mantenen contacte entre ells; veurem com cadascun d’ells afronta la situació perquè la notícia de la mort de Kweku porta els cinc Sais a fer junts un viatge agredolç a la seva terra natal, a les seves pròpies històries, al seu passat.

La importància i el pes del valor de la família provoca que s’enterrin ressentiments, apareixin fantasmes o s’elaborin històries per sobreviure a la soledat, el dolor i la incomprensió. S’inventen somnis daurats per a fer més fàcil l’existència fins que arriba un dia que no es poden tapar, disfressar o colgar més.

Diuen que Selasi té tendència a sobreescriure fins al punt de fer una prosa barroca. És una prosa florida, però única i original que es llegeix d’una manera diferent, nova, que t’obliga a no perdre’n cap detall perquè la sents a la pell i va permeant lentament:

“Gotas de rocío sobre las briznas de hierba, como diamantes arrojados a manos llenas desde la bolsa de algún duende que pasara por allí y, con su andar grácil e ingrávido, cruzara el jardín de Kweku Sai…”

 

Taiwo se apeó y se detuvo a contemplar la nieve, que descendía bailando sobre un fondo negro y silencioso, en el resplandor dorado de una farola, hasta caer al suelo…

I va penetrant aquesta prosa treballada i cinematogràfica per a preparar-te i respirar fons per rebre una història amb arrels profundes trenada de cruesa, d’amor i d’oblit, de culpa i d’odi.

El hecho de que su padre estuviera allí postrado a la luz de la luna significaba que algo se le había escapado, algo que jamás hubiese creído posible: que él era vulnerable.

Piensa que se equivocó al pensar que podría relegar todo aquello al olvido. No porque él no vaya a ser olvidado, sino por haber considerado insignificantes los detalles.

És una novel·la que m’ha atrapat des de la primera pàgina. Una veu hàbil amb una càrrega emocional immensa sense caure en el drama excessiu o el sentimentalisme. Vessa, però, soledat per tots els costats. Destil·la humanitat, humanitat universal que m’ha fet oblidar que fossin africans, americans o afroamericans. Em fa pensar amb Dinaw Mengestu i els “Nens de la revolució” que podeu trobar en aquest blog.

Quant als personatges, els aculls tots amb els braços oberts, encara que n’hi ha que se t’arrapen a la pell amb tossuderia i els abraces i el duus al damunt tot el dia, com la Fola, la Sadie, però també la Taiwo i el Kehinde…

Toni Morrison va esperonar Taiye Selasi a escriure. Escriure aquesta novel·la, tant plena d’humanitat on hi llegeixes amb senzillesa que a la vida, siguin quines siguin les decisions preses, determinen l’èxit o el fracàs del teu futur. Es prenen decisions que, amb total ignorància, descarten qualsevol opció de felicitat.

Tot i que la traducció castellana per Rita da Costa és molt bona, m’encantaria poder llegir la traducció en català de Ghana must go, de la mà de Dolors Udina o d’Anna Casassas.

Taiye Selasi, actualment, viu a Roma.

“Lejos de Ghana” Taiye Selasi, Ediciones Salamandra ♣