Per llegir a glopets, aquí tenim una joia: Fulles d’herba de Walt Whitman. Es diu que aquest llibre va ser el seu particular homenatge a la raça humana. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art empenyen a llegir-lo. La versió definitiva va quedar tancada el 1892.

Com esmenta Jordi Nopca en el seu article que es mereix llegir-lo com a preludi de l’obra d’aquest escritor, el mateix títol del llibre és tota una provocació: a l’època, els editors consideraven herba les obres de poc valor; les fulles eren també una manera despectiva de referir-se a les pàgines.

 

 

 

I aquí us en deixo un glop, un clam per eternitzar el present:

Mai no hi ha hagut més principi que el que hi ha ara,
ni més joventut ni més vellesa que les que hi ha ara,
i mai no hi haurà més perfecció que la que hi ha ara,
ni més cel ni més infern que els que hi ha ara.

 

Edicions 1984 el treu a la llum, quasi dos-cents anys després del naixement del seu autor, la seva edició final, definitiva i completa en llengua catalana: “Walt Whitman és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.”

Fulles d’herba, Edicions de 1984 i traducció de Jaume C. Pons Alorda ♣