“La infelicidad no es lo peor que hay en el mundo. No dura eternamente y por lo general nos enseña algo sobre nosotros mismos.”

La felicitat és un tema recurrent a la vida diària, a la música, al teatre, a la literatura,… ens fascina especular i aspirar a aquest estat d’ànim de plenitud i que tot sovint ignorem que si el visquéssim permanentment seríem incapaços d’apreciar.

Vaig descobrir Laurie Colwin per casualitat amb la lectura de Wet, un conte mesurat i íntim que em va inspirar un dels relats que he escrit, fins ara, amb més complaença. Aquell conte, que vaig llegir amb fruïció relatava exactament la meva passió per l’aigua.

Després em vaig deixar portar per Tantos días felices i vaig gaudir d’una prosa fresca que relatava històries d’iniciació a relacions sentimentals amb grans dosis de sentit de l’humor.

I, avui, torno a descobrir aquesta escriptora amb Felicidad familiar. Segueix seduint-me l’habilitat que té per disparar instantànies de families i històries d’amor urbanes i fer-te passejar per escenes, ara aturant-te en un personatge secundari excèntric, ara estripant una conversa ridícula o allargant una situació perquè te’n puguis impregnar.

Polly Solo-Miller Demarest era la joya de la família Solo-Miller. Esta família lo tenia todo: presencia, inteligenvia, dinero, un fuerte y solido sentido de clan y ramificacions en Boston, Filadelfia y Nueva York, así como en Londres, como si de una entidad bancaria se tratase.

Aquest és l’inici de la novel·la, escrita el 1982, per retratar-nos una família de l’alta societat novaiorquesa que em provoca sensacions ben contradictòries: l’aversió per estructures de clan monolítiques i elitistes i, alhora, l’atracció per viure una vida còmode i resolta i, perquè no, un punt frívola. Amb el bisturí de Colwin, comprens l’exclusivitat que defensen i com els retroalimenta convertint-los, tot sovint, en personatges de paper maixé.

El quid, però, està en preguntar-se com et pot fer feliç la felicitat de la família.

La Polly és una heroïna que sembla tenir-ho tot. Està casada amb el Henry, advocat de renom amb qui té 2 fills adorables. Viu a Park Avenue i treballa tres dies a la setmana com a coordinadora de recerca en projectes de mètodes de lectura. És la filla ideal per una mare controladora i dominant i funciona com un rellotge en tot el que se li demana, mentre és considerada el model a seguir pel seus germans. Cal alguna cosa més per a ser una vida perfecta? Sí, rotundament. Cal que se la mirin com una persona, no com una subministradora incondicional, i que rebi a canvi reconeixement.

En conseqüència, es va dibuixant una atmosfera gris i freda que desvia, inevitable, el focus fora d’aquest entorn. I troba el color i l’escalfor en en Lincoln. Aquest home que defensa amb ungles la seva soledat, i que la retorna al mapa, la fa visible com a dona, desitjable i admirada que l’escolta, la mima i la mira sempre als ulls.

Aquesta magnífica experiència obliga a la Polly a plantejar-se si ha de trencar amb el personatge que li tenen assignat de filla, muller, mare perfecta, i com es pot esquerdar el mur de contenció i formular-se un seguit d’interrogants que poden sacsejar l’arquitectura robusta i sòbria de la seva nissaga.

Al fin y al cabo, la vida familiar era la argamassa que mantenia los ladrillos unidos; era la brea que impermeabilizaba la cesta; el calafateo que impedía que entrara el viento y el temporal. Era la vida misma. Una persona inmersa en las realidades de la vida familiar no se detenía a meditar el significado de la vida: esa persona estaba en la vida, hasta el cuello y más arriba. La família era el principio, el futuro y el pasado… proporcionava refugio y esperanza. ¿Qué más, se preguntaba Polly, podía querer una persona sensata?

Té un punt d’ironia fi i elegant que plana en tota la novel·la i que la converteix en una novel·la deliciosa i altament recomanable, amb tocs com aquest:

La vida familiar es como un deflector. Da a todos algo que hacer. Absorbe la tristeza y succiona la soledad.

Felicidad familiar, Laurie Colwin, Libros del Asteroide ♣