Ben fosc, ja, quan tornava, anava traçant el recorregut diari que mostrava la lluna il·luminada groguíssima, alegre. Se m’ha fet més curt avui el trajecte: ara la veia per la dreta, ara em mirava de reüll per l’esquerra o després d’un revolt la trobava de cara, imperfecta, comença a perdre la rodonesa. Venia de gust agafar-la amb totes dues mans i endur-me-la perquè m’expliqués coses. Quan m’acostava a casa, l’he anat endevinant com si fos un joc. Ara darrera un arbre que encara llueix quatre fulles vermell fosc o fent equilibris damunt una teulada negra, fins que la he perduda.

Aquest matí, m’han recordat la Maria Mercè Marçal i la seva poesia compromesa, crua i transparent. M’ha fet encetar el dia amb un aire més lleuger. Quin plaer respirar els seus versos tenyits d’una capa fina de delicadesa que fa que no en tinguis prou perquè flueixen profunds, molt endins i s’hi queden.

Aquest, n’és un:

AMB TOTES DUES MANS

Amb totes dues mans
Alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
i la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula Dona.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria Mercè Marçal, Amb totes dues mans ♣