Torno cap a casa, són quarts de set, el sol em pentina el clatell mentre sento la ràdio i escolto amb vergonya com Europa s’està rifant el milió d’immigrants que no vol/sap on engiponar. Llavors, em ve al cap la ressenya que estic cuinant sobre el darrer llibre que he llegit: La analfabeta d’Agota Kristof.

El títol m’intriga i em pregunto què m’explicarà aquest llibret de no més de quaranta pàgines. La contraportada fa una pinzellada asèptica sobre una obra autobiogràfica que aparentment no m’aporta res d’extraordinari. Però ben aviat em crida l’atenció que la protagonista comença sent una devoradora de llibres en hongarès per arribar a ser una escriptora mundialment reconeguda en un altre idioma, el francès. I, especulo que puc tenir a les mans la història d’una vida singular.

Pàgines compactes i exquisides com un pot de bona confitura que resumeixen amb excel·lència la incurable malaltia per la lectura, una adolescència esquiva, una pobresa disfressada, la mort d’Stalin i el desarrelament desesperat.

Narrada en primera persona, sabrem de l’angoixa i la immensa tristor d’una dona refugiada que malgrat la buidor, és ben acollida. Un país d’adopció que li donarà tot el que necessita per viure, fins i tot una llengua, que aprendrà a llegir i escriure amb èxit, tot i que, en el transcurs de la seva vida la viurà com una llengua enemiga, i que tindrà l’amarga sensació de lluita per conquerir-la, perquè

esta lengua está matando a mi lengua materna.

He llegit cadascun dels relats com si fossin parts del dietari personal i d’aquesta manera entenc la prosa austera, directa i les emocions espedaçades, sense filtres.

Som a l’any 1956 quan Budapest és assetjada pels tancs soviètics. Agota Kristof, té vint-i-un anys, s’exilia amb el seu marit i la seva filla de pocs mesos. El país que l’acull és Suïssa.

La gent és amable i la rep amb generositat. És però, una refugiada que ha perdut una part vital i se sent desarrelada. Ha d’aprendre de nou a fer ponts entre el món interior i exterior. És hongaresa i no parla francès. I no sap com expressar a qui la mira amablement que

su bello país [Suïssa] no es más que un desierto que hemos atravesado para llegar a lo que se llama integración.

I ha de començar de zero.

La analfabeta, Agota Kristof, Alpha Decay ♣