Parlo des de la primera persona del singular: aturar-me per continuar. Sí, recorda l’anunci de cervesa zero. A mi, em va com anell al dit.

Aturo tota activitat externa i em concentro en mi. Després d’una migdiada de no més de vint minuts al sol de mitja tarda, ensomniada agraeixo la idea magnífica de fugir a cent-seixanta kilòmetres de casa on hi he abandonat les obligacions quotidianes i m’he deixat dur per l’instint i la voluntat a part iguals, de no fer res. Res de res. Romancejo, bado i capturo: la llum enteranyinada m’embolica i escalfa i sento la fina abraçada del sol de primavera, el brunzit frisós d’alguna abella delerosa d’encetar la temporada, els pardals escridassant entre les branques despullades d’un magraner. Estic ben bé en mode pausa. Mandrosa deixo que passi el temps i m’omplo de verd, de blanc, de blau, de terra i de gris pedra.

I, amb la calma, com en un ritual, sento reviscolar i començo a esbravar-me i llançar paraules a totes bandes per poder seguir el fil del relat que estic teixint i que, amb plena consciència, em transporten a un altre món. Un món ple d’imperfeccions que els protagonistes procuraran polir i treballaran per a fer-se’l a mida. A voltes, caminant de puntetes per a no arriscar, en altres ocasions, apostant sense dubtar-ho per la incertesa… La història es dibuixarà, clarament, com una cursa de fons.

Continuarà…

Montse Frauca ♣