Etiquetes

, , , , , ,

Com imposa tenir aquest feix de més de sis-centes pàgines a les mans plenes de lletres de la Plath, em vaig dir en comprar aquesta brillant edició de Periscopi, traduïda curosament per Marta Pera.

Aquest recull de cartes a la seva mare, que s’estén des del 1950 fins el 1963, pocs dies abans del seu suïcidi, és un mapa vital i mental de la poeta que m’ha descobert una peça més de la seva vida.

Així, a raig, m’ha ajudat a reubicar La Campana de vidre, els contes, m’ha deixat perplexa la capacitat productiva i la quantitat ingent de relats que enviava i que no sempre li publicaven en revistes literàries, de moda o de la universitat, m’han fascinat els relats metafòrics que revelen la inquietud desaforada per adquirir coneixements (Cambridge li destapa la ignorància en veure’s en un país amb la mateixa llengua però amb una visió conservadora i fosca de tradició) i nodrir-se de nous estímuls (llegir incansablement, visitar galeries, veure teatre, pel·lícules, reunir-se amb escriptors i poetes) o per treure a la llum les inconsistències socials que vivia, la importància de la pintura i l’afició per dibuixar la quotidianitat amb precisió, la poesia que li desferma la part més primitiva per evocar el malestar, l’amor, la ràbia, el desconsol i la soledat.

El que és més difícil, trobo, és viure intensament el present, sense deixar que es tenyeixi o s’espatlli per la por del futur o la recança d’un passat mal gestionat.

La textura dels meus escrits s’enriqueix a mesura que visc amb més plenitud. Més que res, vull publicar algunes de les meves experiències transformades en escriptura i compartir-les amb la gent.

Sempre plana, sobrevolant al límit la seva pròpia ombra negra que l’enfosqueix.

Cartes escrites a qualsevol hora del dia, on detalla la disciplina que s’imposa i manté escrupolosament per escriure, escriure, escriure.

El desfici per assegurar la comunicació amb la seva mare és esfereïdor. En el transcurs de la lectura salta l’alerta perquè m’incomoda la relació de dependència que ensumo enganxosa, però la vaig desxifrant mentre avanço: la Sylvia vol mostrar la seva cara més amable a la seva mare, lluny dels dimonis que se la mengen i que la mare coneix (una peça més per entendre el drama de patir un trastorn bipolar, no diagnosticat pròpiament); el desig d’oferir la imatge socialment esperada, amb els contorns ben definits i ben vestits que, tristament, no deixen de ser “una ficció” i un crit sord per obtenir afecte i recompensa. I amb aquest desfici per complaure i ser estimada, la irrupció de Ted Hughes esdevé el súmmum de la seva felicitat i alhora tragèdia irremeiable, perquè s’hi dona completament. No llegim en aquestes cartes les escenes cantelludes de gelosia, desconsol i incomprensió, per això haurem de llegir les diaris que és baixar al soterrani de la foscor més aspra, humida i gelada (es pot insinuar en les cartes quan parla del fred, la boira grisa i la falta de llum com busquen les pomeres de la seva casa a Devon).

Escric cada matí… No necessito penes, per escriure, n’he tingudes i, sens dubte, en tindré més. Vull que els meu poemes i els meus contes siguin l’himne més potent d’una dona a les forces creatives de la natura, a la joia de ser estimada i estimar; aquest és el meu cant.

Aquell recull te un valor inestimable a nivell literari perquè mostra la seva ascendent i meteòrica evolució com a escriptora. Queda una agra recança perquè una veu intel·ligent, curiosa, crítica es va quedar a l’inici d’un camí prolífic. Me l’he pres com un manual, sí, el manual d’escriptura de la poeta vibrant, tendrament efusiva i vulnerable que va ser Sylvia Plath.

Cartes a la meva mare, Sylvia Plath, Edicions dels Periscopi