Sota l’aigua m’estaria aquests dies de calor intensa sense treva. Sota l’aigua, fent apnees per a no sentir ni la meva respiració i restar en aquest món aquàtic, sord i flonjo. En sortir agafaria un llibre i em deixaria portar per la màgia de les seves sucoses i voluptuoses històries.

Històries com les que podem trobar en totes les recomanacions que he anat recollint. Lectures que si volem, ens ajuden a evadir-nos, a construir-nos, a desmuntar-nos per tornar-nos a fer i que sense cap mena de dubte col·laboren a fer-nos una vida més rica.

Per començar, aquest és el primer, Sofia o el origen de todas las historias de Rafik Schami, escriptor alemany, nascut en el barri cristià de Damasc, diuen que «explica històries que semblen tretes de Les mil i una nits, que parla de clans patriarcals, intrigants serveis secrets i famílies esguerrades.» Que sap barrejar la vivacitat dels contes orientals amb el rigor formal de la prosa europea. Em veig a venir que serà d’aquestes lectures que et remouen i que no permeten que posis el cap sota l’ala. De moment, us deixo amb el refrany àrab que encapçala el primer capítol: «la paciència y el humor son dos camellos con los que se puede atravesar cualquier desierto.» Prescrit especialment per la Fe Fernàndez Villaret. Prometedor.

També insisteixen en que no deixi la saga de la Ferrante. Aquestes amigues estupendes! Ja tinc la segona ‘entrega’ a primera fila, Un mal nombre. La Lenù segueix a la Lila, que viu la vida mentre la Lenù s’entesta en aprendre dels llibres tot allò que la Lila viu a seques. Podeu començar-lo aquí. Sembla que vagi tard perquè hi ha veritables fans que han engolit la tercera i estan a punt per a devorar la quarta. He trobat aquesta reflexió de la Celia Filipetto, traductora de l’obra al castellà, que m’ha semblat engrescadora per a qui encara no ho vegi prou clar. «El ritmo de la narración es frenético y avanza en movimiento pendular: entre el hiperrealismo de la écriture féminine y la ensoñación vaporosa. En ocasiones el estilo resulta expresamente descuidado. En otras, la autora es capaz de describir con precisión de cirujano las sutilezas del pensamiento, de despachar un monólogo interior con un par de insultos en napolitano o de exponer la situación política de Italia con gran claridad y concisión.» Addictiu.

Continuo recomanant que llegiu la Lucia Berlin i el seus intensos relats. Manual per a dones de fer feines. No interpreteu el títol literalment, que no té res a veure amb el que es podria imaginar. Val a dir, que sí podria ser un manual en el sentit ampli de la paraula si ho prenem com un manual de supervivència, valent i amb sentit de l’humor. Aquest extracte del pròleg escrit per Lydia Davis ho clava: «La Berlin no està per orgues, i tanmateix la brutalitat de la vida sempre acaba mitigada per la compassió que li desperta la fragilitat humana, per la perspicàcia i la intel·ligència de la veu narrativa, i pel seu humor delicat.» Un imperdible.

Si hagués de recuperar lectures, em tornaria a posar amb Una dona difícil de John Irving. Ruth Cole, la protagonista és un personatge enigmàtic i contradictori. Ens situem a l’any 1958, quan un fet inesperat capgira el món de la Ruth, una nena de quatre anys, a la deriva entre la separació imminent dels seus pares i els fantasmes dels germans morts que no ha arribat a conèixer. Una pinzellada de les primeres frases: «Una nit quan tenia quatre anys i dormia a la llitera de baix de la seva habitació, Ruth Cole es va despertar pel soroll d’una parella que feia l’amor; venia del dormitori dels seus pares. Era un soroll del tot desconegut per a ella. Ruth feia poc que havia passat una grip d’estómac; quan va sentir per primera vegada la seva mare fent l’amor, Ruth es va pensar que la seva mare estava vomitant.» Intensa.

El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani l’he degustat a poc a poc. Subtil i delicada, és una novel·la que m’ha anat colpint, com si fes arrels. Espanta veure com la comunitat jueva de Ferrara a la fi dels anys trenta va sent discriminada sibil·línament. Mentre, l’amistat i l’amor endolceixen el drama que plana com una ombra fosca i espessa. El protagonista emmascarat és un fabulós jardí, testimoni de sentiments intensos a mig esberlar i la contenció d’una història que canviarà el rumb de la humanitat.

L’autor ens diu en el pròleg: «Desde hacía muchos años deseaba escribir acerca de los Finzi-Contini -Micól y Alberto, el profesor Ermanno y la señora Olga- y acerca de todos cuantos habitaban o, como yo, frecuentaban la casa del Corso Ercole I d’Este, en Ferrara, poco antes de que estallase la última guerra. Pero el impulso que me decidió a hacerlo, verdaderamente, no lo sentí hasta hace un año, un domingo de abril de 1957.» Un clàssic.

I Els moments estel·lars de la humanitat d’Stefan Zweig és una altra lectura a recuperar, t’activa la imaginació i la seva narrativa trenca esquemes. L’autor relata catorze moments històrics demostrant el pes i la fatalitat o no d’una decisió presa en un moment determinat destinada a persistir al llarg del temps. Evoca èpoques ben diverses que esdevenen instants sublims com la caiguda de Constantinopla, el naixement d’El mesies de Händel, l’indult de Dostoievski o la lluita pel Pol Sud amb el capità Scott que comença així: «El siglo XX, si baja la vista, se encuentra un mundo sin secretos. Toda la Tierra ha sido explorada, los más lejanos mares surcados. Las regiones que apenas una generación antes aún permanecían dichosas y libres en la penumbra del anonimato, atienden ahora servilmente a las necesidades de Europa. Hasta las fuentes del Nilo, durante tanto tiempo buscadas, se internan los barcos de vapor…» Únic.

I acabo, ara, les darreres pàgines de La nit de les criatures de Toni Morrison, lectura per fer-la de cara, a plena llum perquè és una autora que mai s’amaga, sempre reivindica i denuncia, incansable, les desigualtats que ja semblen perennes en aquest món torturat. Novel·la, que et sacseja i t’obliga a sortir de la zona de confort, definida com una intensa narració coral sobre la fragilitat de la infantesa i les contradiccions de l’edat adulta, el racisme i una societat que es mostra corrupta, malalta, pràcticament maleïda. «No és culpa meva. O sigui que no me’n podeu acusar. Jo no vaig fer i no tinc ni idea de com va poder passar. No em va caler més d’una hora després que me la traguessin d’entre les cames per adonar-me que alguna cosa anava malament. Molt malament. Era tan negra que em va fer por.» I encara podem fer honor a l’escriptora i recuperar Beloved o Els ulls més blaus, grans obres mestres. Reveladora.

 

Trobo, aleshores, espai per a la poesia de Pons Ponç. Camp de bard sempre se’m mostra com un bàlsam inspirador. Aquest  poema a Lara, Julie Christie, és una delícia que us lliuro bonament:

 

Si jo fos, Lara amiga, un poeta romàntic
com aquells que enfebrits a una pobra mansarda
es morien d’amor a la llum d’una espelma,
t’escriuria de nit, sospirant, un poema
ple d’enyor com aquest i al final, desvalgut,
en un món que no entenc ni on puc viure com vull,
em pegaria un tret desesperat al cor
i abans de tancar els ulls, tot ple de sang, ferit
mortalment de tendresa, diria el teu nom
que té flaires de musa i encants de conjur,
però trob que és millor que t’estimi en secret
i valori la màgia de ser més que amics.

Aquesta llista l’he feta amb el cor. Les escriptores i escriptors escollits treuen les paraules d’amagatalls i com a lectora em fa l’efecte que les estreno i descobreixo el seu significat per primera vegada. Desitjo que, si n’escolliu algun, tingueu una experiència similar.

…I segueixo imaginant estar sota l’aigua mentre no arriben els dies indulgents i vaporosos.

Bon estiu i felices lectures ♣

Imatge. Blue mermaid a etsy.com