Etiquetes

, ,

Napoli_Henri Cartier-Bresson_Magnum photos

Napoli_Henri Cartier-Bresson_Magnum photos

Jo també m’he deixat emportar pel magnetisme d’Elena Ferrante.

S’han escrit multitud d’articles sucosos i ressenyes magnífiques* sobre l’autora i la seva obra. Ho he anat engolint tot entrant a glopades en un univers que t’engrapa i t’obliga a ser allà. Ferrante és una personalitat. Personalitat que només podem siluetejar a través de les seves lletres perquè no es deixa descobrir i aquesta incògnita abona el fenònem.

*Destaco especialment l’article de Robert Saladrigas a La Vanguardia perquè la informació biogràfica malgrat no saber ben bé de qui estem parlant quan parlem d’Elena Ferrante, permet fer-te un idea molt polida sobre ella i el què ha escrit fins avui.

Des del meu teclat, no puc afegir gaire més a aquest mar d’articles sinó la impressió que m’ha causat obrir la porta a aquest univers. Pura i simplement.

He llegit La amiga estupenda a poc a poc, delectant-me en la perícia i l’ofici de l’autora perquè havia caigut en la presumpció de que amb tant de rebombori mediàtic m’encarava amb un best-seller de lectura fàcil i ràpida, però no ho he experimentat així. M’ha calgut concentrar-me, aturar-me, subratllar “Sin esfuerzo separé las palabras de mí” i rumiar què em deia.

M’agrada començar amb la descripció justa de la Sílvia Querini, editora de Lumen, sobre la saga Dos amigas que s’esté en més de 1000 pàgines i que s’inicia amb La Amiga estupenda: és la història de dues amigues sense guarniments.

L’amistat. M’he anat preguntant mentre m’enfonsava en la lectura: qui no ha viscut algun dels episodis que traven l’amistat entre la Lila i la Lenù? Qui no ha experimentat el valor singular de les confidències, les punxades sagnants de la rivalitat i la gelosia, la plenitud intransferible de la complicitat, la satisfacció muda de la convivència que han marcat indeleblement la pròpia existència?

La identificació és una de les claus que t’arrossega a escollir el món Ferrante. Té l’habilitat de cartografiar la personalitat i el caràcter d’aquestes dues dones plenes de llum i plenes d’ombres i arestes amb diàfana normalitat. Les veus, les vius, les ensumes i les acabes incorporant al teu món.

Temía que en mi ausencia le ocurrieran cosas, buenas o malas. Era un temor antiguo, un temor que no había superado: el miedo de que al perderme trozos de su vida, la mía perdiera intensidad e importancia.

Pero sentía confusamente que si hubiese salido corriendo junto a las demás, le habría dejado a ella algo mío que luego no me devolvería nunca.

El món llatí per excel·lència. Diuen que l’autora treballa una narrativa perfecta. Si per perfecte entenem que té el do de relatar atmosferes, descriure situacions que sembla que el lector formi part de l’escenografia, llavors ho he entès bé. Caminem pels carrers de Nàpols, vivim el més pur estil llatí, la Itàlia del Sud, a vegades menystinguda per l’exageració de gestos i el desbordament de sentiments dels seus habitants, però els fa tan assequiblement humans que he fet conscient amb un cop de geni el desig de deixar-me anar i llançar plats per la finestra. Els que vivim al nord, mesuradament continguts, egocèntrics i sempre mirant cap endins, ho podem veure com una possible teràpia per compensar aquells nusos emocionals que no sabem desfer perquè ens els empassem.

Napoli_Henri Cartier-Bresson

Napoli_Henri Cartier-Bresson

Ferrante ens situa en la vida quotidiana d’un barri als anys cinquanta. Ens asseiem a la taula dels Cerullo, entrem i sortim de casa els Greco, anem a escola, ens impregnem de l’olor de sabates velles i que Don Fernà apedaça, rondem pels carrers bruts de la ciutat i passegem encongits pel barri dels senyors. I també ens explica com funciona el món napolità, els tripijocs i martingales, l’astúcia, les enveges, els deliris de grandesa, la pobresa, les injusticies socials i la lluita de classes on els diners ho dirigeixen absolutament tot. Els valors humans es tenyeixen de frivolitat i tots aquests personatges que formen aquesta gran famiglia es deixen emmascarar per tenir, per tenir i posseir perquè és l’única manera d’aconseguir l’apreci social.

 

Em rendeixo a la literatura sense artificis d’Elena Ferrante.

Seguiré amb la saga i també m’embolicaré amb Crónicas del desamor, que no té res a veure amb Dos amigas, però que em deleixo per llegir.

La amiga estupenda, Elena Ferrante, Editorial Lumen ♠

Advertisements