Allargassa la cara damunt la barra. A penes pot articular una sola paraula. És tota ella una bombolla d’alcohol pur. Els seus ulls envidriats dupliquen les ampolles buides que té al davant. Amb la complicitat del cambrer, un vell company en les hores petites, es dirigeix cap a la porta i sense dir res, ell l’acomoda en una cadira perquè l’esperi mentre recull les darreres copes i vasos. La voldrà dur a casa com cada cop que s’ha fet massa al vodka adduint que ha tingut una semana complicada i que ha de remullar-ho perquè això no és vida.

Però, no l’arriba a acompanyar mai. És ágil i, a pesar del seu estat etíl·lic,  s’escapa de puntetes pels carrerons que es coneix a ulls clucs, deixant llapissades d’ombres negres arrapades a les parets.

Aquest vell company, en Carles, ho sap. Sap que les nits que la veu entrar per la porta del bar, el reptarà i ell no serà prou ràpid. Mou el cap i remuga, té la certesa que no li passarà res, que arribarà a casa indemne. I, l’endemà, l’altre o l’altre tornarà. És un joc.

Aquesta dona d’ulls grisos és una volva que sura per la vida nocturna i s’esblaima a mesura que passen les hores. No sol buscar conversa amb la clientela, prefereix posar-se a l’aguait on pugui observar les anades i vingudes i, inventar històries que en sap una estona llarga. Sí, però que li agrada conversar amb el Raül, el perruquer del barri, que és un home sanot i li explica episodis més o menys íntims de les veïnes que ella pren com un divertimento i alhora ho registra paraula per paraula, així arracona una estona la seva existència i s’obre als futurs relats que li regala.

Aquesta dona d’ulls grisos i penetrants escura cada dia com si fos el darrer. Mai demana ajuda, és aquell punt d’orgull que la pot perquè “jo em basto”. Sap que el Carles farà el que calgui per ella perquè li ha demostrat durant aquest temps, sobretot quan l’Ignasi la va deixar per una amiga seva. Mai va passar-se de condescendent, ni mai va preguntar més del compte.

De vegades aquests són els amics de debò.

Aquesta dona es diu Olga i tot i que li sembla que n’ha vist de tots colors encara se sorprèn de les coses que passen al seu voltant. Orgullosa i ingènua creu en la bondat del ser humà malgrat les patacades i les decepcions.

L’endemà, recuperada, potser amb el cap tèrbol, i a la llum blanquinosa que inunda el seu petit estudi, pren el paper i un llapis de punta tova i escriu. Redacta i tergiversa totes i cadascuna de les paraules que el Raúl li ha contat fins a deconstruir-les i modelar-les, fins a fer-ne històries genuïnes. Amb la pràctica, ha aconseguit descriure nítidament i clar personatges que bateguen, posar-los nom i esprémer les emocions que s’amaguen darrera somriures rebregats i mirades esquerpes. En certa manera, ha arribat a esgrimir el perquè i el com del transcórrer d’aquestes ànimes del barri. Escriure sobre històries d’altres (la Lídia, en Joan, la Carla o en Lluís) no acaba, però, d’alliberar-la dels seus propis clarobscurs perquè sent molt endins alguna cosa que li desagrada, com el murmuri entre bastidors. Obstinada, prova a cada episodi treure les seves angúnies, com la brossa que se’t fica a l’ull. Fa clares les paraules, no la seva ànima.

És perseverant i va apilant històries en secret, perquè ferma, creu, un dia li desvetllaran qui és.

Montse Frauca ♠