Etiquetes

, , ,

La calor és intensa. Ni una taca trenca la llisor del cel. La puresa del blau fa mal als ulls. S’està aixecant la marinada que escombra la capçada dels arbres. El camí fins al poliesportiu és polsós, estret i les pedres petites se li claven a la sola de les sandàlies. A l’obrir la porta un baf de clor l’embriaga estranyament, plàcida.

Estira els braços per davant del cos, després per damunt del cap i nua els dits per a fer més força; doblega el tors cap endavant, expulsa aire un parell de cops.

El vestit de bany li estreny el cos i se sent lleugera. S’ajusta el casquet de bany i les ulleres i se submergeix.

Una, dues, tres, quatre… agafa aire, amaga el cap, deixa anar aire. Una, dues, tres, quatre, agafa aire, amaga el cap, deixa anar aire i així enfila els primers vint-i-cinc metres. Els millors. Deixa anar bombolles fluorescents que s’escampen com confeti. Sent com l’aigua embolica els seus plecs, dits lleugers que li fan pessigolles i la propulsió harmònica dels peus la dirigeixen a un univers blau, rítmic i sord. Flueix després de cada braçada, l’aigua molsuda la gronxa, màgica, i s’hi fon. És aigua.

Com un amfibi, gairebé no treu el cap per respirar, un gest subtil per recollir la dosi justa d’oxigen per arribar, virar, prendre impuls i continuar. Al carril de la seva dreta hi neda un home. Al de l’esquerra, també hi ha algú. Només ha vist el remolí que deixen uns peus. Segueix onejant amb braçades llargues tot empaitant aquests peus que endevina femenins i que es podrien confondre amb uns peixos petits perquè li sembla reconèixer aquest ball sincopat. Li recorden uns peus menuts i gràcils que va seguir cegament el que va durar una tardor i els primers dies d’hivernNo pot ser! però tampoc treu el cap per sortir del dubte. Se sent cosida a l’aigua i es limita a seguir-los. Una pila d’imatges s’embullen i passen veloçment per davant seu. S’omple de tendresa i d’un amor infinit. I si són els peus de l’Emma? Conèixer-la va ser obrir l’escletxa a una vida que la va descol·locar. Va ser inquietant descobrir que congeniava millor amb ella que amb el Joan, que se li eriçaven els cabells quan les seves mirades coincidien en el vestidor, que compartien sempre el carril i dansaven dins l’aigua impassible i que es llegien els cossos a cada braçada. Sentia les seves vibracions que la torbaven i li despertaven un delit inesgotable de tastar la seva pell i d’explorar les rutes amagades del seu cos. Preferia la pell blanca de l’Emma a la pell bruna i peluda del Joan, preferia els seus petons, suaus epitelis, als petons arrauxats, bavosos d’ell. Va ser excitant fondejar en una vida diferent i despullar-se de la pell que l’havia abrigat durant trenta anys per mudar-la tota i saber-se una persona inexperta. L’Emma no era una dona guapa, ni alta i esvelta, ni vestia una talla 38. Era la seva posada en escena, neta i directa: Véns a dinar? T’està molt bé aquesta faldilla. M’agrada com somrius. I després seguir garlant de la darrera pel·lícula que havia vist o del llibre que li acabaven de recomanar. Això la feia desmesurada i atractiva. Tenia alguna cosa més que la fes diferent d’alguna amiga seva? Rotundament sí. Milers de papallones voleiaven dins el seu estómac. La volia per a ella. I la va tenir. I es van tenir… No pot ser. Treu el cap. No hi veu ningú al carril de l’esquerra. Amb els ulls esbatanats, fixa la mirada a cada racó de la piscina, però no hi corren els peus menuts i gràcils. S’enlluerna amb el reflex de l’aigua tremolosa i reconeix com la història d’amor que va viure va ser extraordinària però ja no li pertany. L’Emma va marxar sense fer soroll però sense amagar-se i amb la mirada neta es va acomiadar.

S’ha submergit. Somriu serena i es diu que no era ella. Pren impuls i recorre els darrers metres per arribar als mil. La seva història es difumina darrera els seus peus fins a desaparèixer.

-Olga? –exclama l’Eva, una veu amiga, tot eixugant-se els cabells amb la tovallola–. Feia dies que no et veia per aquí. Ja m’ha semblat que eres tu–. I dibuixa amb el braç un seguit d’ones, rient afectuosa.

-Ei! Eva! Què tal? –la Olga es treu les ulleres i surt de la piscina, pren la tovallola, s’eixuga la cara–. He canviat l’horari. Vinc als migdies. Ara no coincidim. M’alegra veure’t. Tu, tot bé? –i va encaminant-se cap el vestidor pel perímetre de la piscina, deixant delicades petjades a les rajoles aspres.

-Sí, sí, com sempre. Cuida’t –diu l’Eva, picant l’ullet, i es tomba a parlar amb les dues dones que l’esperen per anar a la gespa a prendre el sol.

Es respira una humitat xafogosa que l’Olga no nota. Dins el recinte de la piscina sol respirar-se així, més a l’estiu que a l’hivern. Avui, els raigs de sol que traspassen els finestrals abaten l’aigua i la pinten d’un to turquesa, irisat, hipnòtic.

Mentre es vesteix veu el mòbil carregat de missatges i una trucada perduda de la seva germana. Se’ls llegirà després. La trucarà més tard.

Surt amb els cabells molls i va de pressa per tornar a l’oficina, tot acabant de queixalar un entrepà que s’ha preparat abans de sortir de casa. La bossa li rellisca de l’espatlla i li cau a l’entrar a l’ascensor. Va justa de temps. Entra al despatx, però, amb un somriure transparent.

La tarda llisca i se sent plena d’energia. Es toca els cabells, encara humits, i olora, de nou, el clor. Pren impuls i continua.

Montse Frauca

Aquest conte l’ha publicat Paper de Vidre el 9 d’octubre de 2017

Anuncis