Llegir sobre la vida d’un escriptor és com entrar per la porta del darrera. És tenir a les mans el guió real d’una història on sembla que res es matisa i tot s’exposa.

La vida de Francis Scott Fitzgerald o el seu alter ego s’endevinen en obres com Tendra és la nit de la qual en tinc una imatge nítida i profunda, El gran gatsby o els contes magnífics que va escriure entre 1929 i 1931 dels quals va aflorar una veu autèntica i dolorosament dolça. Ara bé, la lectura de La muerte de la mariposa, narrada per Pietro Citati, l’he rebuda com una confidència explicada en veu baixa.

Mitjançant les novel·les i relats dels escriptors i escriptores sols fer de manera inconscient un relat paral·lel sobre la seva vida. I goses dibuixar amb traços gruixuts i probablement maldestres quin és el pensament i el seu recorregut. Francis Scott Fitzgerald va escriure novel·les amb visos biogràfics.

Aquest llibre petit de cobertes discretes em va trobar i va despertar la curiositat per explorar més enllà de la literatura i la ficció. I com he comentat a l’inici, s’inverteix la sensació i sembla que entris a les bambolines quan en realitat obres la porta a la vida de carn i ossos. I així, de la mà de Pietro Citati, autor d’esplèndides biografies, m’he passejat per la vida d’excesos i egolatries que va arrossegar Fitzgerald i la seva relació amb Zelda.

El llibre, La muerte de la mariposa, relata el conte de fades i de patiment de la parella més envejada a Hollywood als anys trenta. Pietro Citati el treu a la llum amb les seves esquerdes. Cau de l’escambell? No, Fitzgerald es planta de cara com un home acomplexat que respira, pateix, enveja, beu, menteix i ambiciona l’èxit tant com estima. Era tanta l’ambició que podia crear-se un món a mida.

Las ilusiones proporcionan tal color al mundo que te da igual si las cosas son verdaderas o falsas, mientras reflejen algo de ese mágico esplendor.

I Zelda? Aquesta dona que l’he rebuda a través de la ficció com una dona vibrant, carismàtica amb una vida interior esguerrada, Citati la descobreix com la reina de les papallones perquè semblava conèixer només les superfícies de la vida. Hi passava de puntetes. Ella es va crear un personatge provocador que enlluernava, es permetia ser extravagant i excessiva. En el transcórrer de la lectura, m’entrebanco amb una frase que gravo al disc dur, segur que la rescataré un moment o altre: “Parfois la folie est la sagesse”. Zelda tenia una habilitat artística singular i un criteri literari que Fitzgerald va aprofitar copiant cartes, diaris i que incorporava d’amagat en els seus llibres. Fins que una dia la malaltia va aparèixer en tota la seva magnitud i el terror va enfosquir les seves vides.

Fitzgerald va patir i la va entendre millor que ningú. En una carta a la seva filla, poc abans de morir, li va escriure:

Los enfermos mentales son simples invitados en la tierra, eternos extranjeros que llevan consigo decálogos rotos que no saben leer.

El biògraf fa un commovedor resum del mosaic que representaven un per l’altra: Zelda y Fitzgerald eran demasiado afines, tan afines como raramente fueron seres humanos, y el exceso de afinidad entre los dioses y los hombres, al igual que entre los hombres y las mujeres, abrasa los corazones y las vidas. Tanto en su dimensión de personas como en la de escritores, eran cómplices.

Un llibre d’un centenar de pàgines molt potent, un oasi deliciós d’escriptura pulcra del segell Gatopardo ediciones. Podeu llegir-ne un extracte aquí.

La muerte de la mariposa, Pietro Citati, Gatopardo ediciones ♣