Només sento el soroll de fons de la nevera. És diumenge, d’hora al matí i la portada d’Anatomia de les distàncies curtes em crida. La resta és silenci.

Anatomia de les distàncies curtes desplega un repertori d’instantànies que relaten històries denses, intenses i humanes. Uns fotogrames amb les escenes imprescindibles per a saber com sobreviuen aquests personatges atrapats en les seves cabòries, decepcions, esperances i soledat.

Marta Orriols escriu dinou relats que il·lumina amb detall perquè hi centrem tota la nostra atenció i hi entrem des de la primera escena. Escenes que situa al metro (Princesa), preparant un sopar d’amics (Kind of Blue), a l’entorn d’una piscina (Piscina), o tot sortint del teatre (Danys col·laterals). Parla de la vida, la vida terrenal, la que ens fa decidir, la que ens deprimeix, la que ens obliga a fer canvis de rumb, la que ens decep. La vida que no esperes llegir perquè és la vida petita de cada dia que passem per alt o que maquillem, com ha comentat l’autora, perquè preferim que ens atabalin altres coses. Però, Marta Orriols sí que veu la vida que se’ns escapa a nosaltres i la filma, l’enquadra i ens la mostra sense filtres:

El pendent la convida a la foscor, escabrosa, com cada una de les vegades que s’hi endinsa des que ha perdut una engruna d’ella mateixa.”

o

“Sent una sensació semblant a la de les inauguracions o les festes on el Juli és el centre d’atenció, nota que aquest pis li va una mica gran. Serà per metres, pensa tímida, serà per llibertat, i abaixa la vista.

Desplega històries com en una pel·lícula. Ens projecta les primeres imatges perquè sapiguem on ens trobem i quina atmosfera s’hi respira, que visualitzem nítidament:

La brisa acaronava el saló amb la frescor del dia a punt de despuntar. La taula, a la penombra, havia esdevingut un record teixit de molles de pa, de taques de vi sobre les estovalles i d’espelmes foses amb cap possibilitat de restablir la seva forma original.

Després, retrata els actors i les actrius que amb els detalls mínims endevines en tota la seva profunditat. I descabdella cada relat amb elegància, sense estridències, i, amb contundència. Amb un punt aspre que fan, el meu parer, els personatges tangibles i propers.

Hàbilment, ens deixa amb la història enfilada, perquè l’estirem nosaltres. Després de cada final, sempre rodons, es fa una fosa a negre. I una s’atura pensant en el neguit de l’Elena, en el cor trencat de l’Àlex, en la buidor de la Valeria, l’astorament del Nico, el dolor de l’Anna o la soledat de la Clara.

Avui la cirereta va dirigida a l’autora, una picada d’ullet a les seves ressenyes literàries. Com diu l’Ignasi, co-protagonista en el relat Àngels i dimonis, amb paraules de Clarice Lispector:

 La meva vida em vol escriptor i aleshores escric. No és una elecció; és una íntima ordre de batalla.

I d’aquesta manera es perfila la vida de Marta Orriols, que la vol escriptora i així, bellament, escriu.

L’enllaç a l’editorial us porta a llegir un dels contes “Danys col·laterals” (brillant!), el pròleg de Jenn Díaz i l’epíleg de Tina Vallès. Amb la il·lustració de Marta Bellvehí que li va com l’anell al dit. Un luxe. No us ho deixeu perdre.

Anatomia de les distàncies curtes, Marta Orriols, Edicions del Periscopi ♣