Quan en el club de lectura de l’Espolsada, la Fe recomana el llibre del mes, escolto amb molta atenció quin ha estat el motiu de la seva elecció. Un dels privilegis de participar en el club és que faig lectures que potser no m’haguessin caigut a les mans, i, tinc la immensa sort d’entrar en camps de realitats diferents o poc conegudes.

Quan et trobes amb llibres de lectura obligatòria, com és el cas d’avui, sento una mena de pulsió que em veig cridant als quatre vents, llibre en mà, que és material imprescindible perquè toca un os difícil de rosegar. Los girasoles ciegos és un antídot contra l’oblit i a favor de fer memòria, de tornar enrere, a la casella de la nostra història recent que ha estat permanentment eclipsada i retallada.

Recordar fa mal però per poc que creiem en el present, no dic ja en el futur, ens obliga a ser responsables i obrir la caixa de trons. La nostra història no la podem esborrar però recordant, tal vegada, ens donem l’opció de venjar el silenci que va fer victoriosa la maldat i l’empobriment humà.

“Superar exige asumir, no pasar página o echar en el olvido. En el caso de una tragedia requiere, inexcusablemente, la labor del duelo, que es del todo independiente, de que haya o no reconciliación y perdón. En España no se ha cumplido con el duelo, que es, entre otras cosas, el reconocimiento público de que algo es trágico y, sobre todo, de que es irreparable…” Cita de Carlos Piera que encapçala la novel·la.

Los girasoles ciegos, és un títol tendre i corprenedor que evoca tot el que es permet imaginar “porque en el futuro viviré como uno más entre los girasoles ciegos.”

Alberto Méndez, l’autor, no va viure per a recollir l’entusiasme en què va ser rebuda l’obra que va escriure, i que vull creure que també va plorar-la molt, mentre cosia els parracs d’unes històries de derrota narrades en veu baixa. Recordar és una manera de mantenir la dignitat, recordar hauria de ser negar-se a que la història es repeteixi.

Alberto Méndez dissecciona escrupolosament quatre narracions que s’entrellacen amb un denominador comú: la derrota i la insoportable cruesa de la post-guerra.

Transcric directament la sinopsi dels quatre relats que enuncia la contraportada del llibre perquè és concisa i no calen afegitons:

Primera derrota o Si el corazón pensara dejaría de latir.
Un capità de l’exèrcit de Franco que, el mateix dia de la victòria, renuncia a guanyar la guerra.

Segunda derrota o Manuscrito encontrado en el olvido
Un nen poeta que fuig esglaiat amb la seva companya embarassada i viu una història vertiginosa de maduresa i mort en poc mesos.

Tercera derrota o el idioma de los muertos
Un pres a la presó de Porlier que es nega a viure en la impostura per a que el botxí pugui ser qualificat de botxí.

Cuarta derrota o Los girasoles ciegos
Un diaca luxuriós que emmascara la seva lascivia darrera el feixisme apostòlic que reclama la sang purificadora del vençut.

Relats que s’expliquen amb un llenguatge tan ple de matisos i poesia que no només veus l’ànima sinó que sents el fred del buit i la desesperació i, ensumes com la por i el pànic podreixen l’esperança.

El niño no vivirá y yo me dejaré caer en los pastos que cubrirá la nieve para que de las cuencas de mis ojos nazcan flores que irriten a quienes prefirieron la muerte a la poesía.

La primera vez que el capitán Alegría estuvo cerca del riesgo fue, precisamente, el día que comienza esta historia. Un desertor es un enemigo que ha dejado de serlo; un rendido es un enemigo derrotado.

… y fue poniendo voz a su memoria, llorando a Besteiro, que agonizaba en la cárcel de Carmona, a Azaña, qué gran hombre Azaña, acallado para siempre en un lugar perdido y olvidado de Francia sometida ya a los designios de Hitler, a Machado, nuestro Machado, en Collioure silencioso…

Probablemente los hechos ocurrieron como otros los cuentan, pero yo los reconozco sólo como un paisaje donde viven mis recuerdos.

La memòria històrica, una assignatura pendent.

Los girasoles ciegos, Alberto Méndez, Anagrama ♣