“Tendim a pensar que la vida és un pou inesgotable, però, tot passa només un cert nombre de vegades, i un nombre molt petit, la veritat… Quantes vegades més veuràs la lluna plena enlairar-se? Potser vint. I no obstant això, tot sembla il·limitat.”
El cel protector, Paul Bowles

Corria l’estiu del 92. Aquell any va ser molt mogut perquè vas aconseguir la feina que perseguies i havies treballat dur. A penes sabies què passava al teu voltant. La Irene et va convèncer per anar juntes de vacances fins que, a una setmana de marxar, es quedava sense feina i el cancel·lava. Viatjar sola? Vas fer un parèntesi mentre xerrava pel descosits, i vas decidir que ho dormiries amb el coixí.

L’endemà ho tenies decidit: aniries al Marroc.

Avui aquell episodi et provoca una barreja de nostàlgia i distanciament. Aquells dies d’olors intenses i de colors potents van dibuixar-te un nou mapa. Et somrius a l’explicar que et vas embolicar amb el guia del grup perquè sona a tòpic ranci i dóna poc glamur a la teva història si no és que revelés algun fet extraordinari que tampoc hi és.

Però havies recorregut poc món i et va enamorar el país i la manera que aquell home es mimetitzava amb el desert i gaudia del seu silenci. Et va agradar tant que haguessis volgut ser desert i silenci. Uns anys més tard, aquell preciat valor va ser el que va desfer la relació de tretze estius.

Malgrat tot, conserves imatges que són postals i revius amb nitidesa la màgia del desert que impregna racons de la teva memòria. Estirada damunt la sorra freda, fina, de color rosa, embolicada per un cel abovedat i farcit d’infinits puntets blancs, senties un autèntic vertigen perquè tenies la sensació de caure al cel, que tan bé descrivia i havies llegit de la mà de Paul Bowles. I així, vas repetir moltes nits de cels protectors.

Encara, avui, els vespres que puges al terrat abans d’anar a dormir, busques, entre els pocs puntets blancs que es deixen veure, Cassiopea.

Montse Frauca ♣