Etiquetes

,

Descobrir el Marroc de la mà de Paul Bowles va ser un privilegi.

Descobrir Paul Bowles em revelava una manera de veure el món. Anar de turista o ser un viatger et permetia veure el nou entorn amb uns ulls ben diferents. Que ho fes d’una manera o d’una altra no era només qüestió d’opció sinó d’actitud. Poder llegir-lo i reflexionar-hi m’ajudava a que colors, olors, sons, veus estranyes fossin naturalment permeables en el meu interior.

“Atès que el turista generalment s’afanya a tornar a casa després d’un parell de setmanes o mesos, el viatger no pertany més a un lloc que al proper, es mou lentament en períodes d’anys, d’una part de la terra a un altre. De fet, li hauria estat difícil de dir, entre els molts llocs que havia viscut, precisament on s’havia sentit més com a casa”.

“Una altra diferència important entre el turista i el viatger és que el primer accepta la seva pròpia civilització sense cap dubte. No és així en el viatger, que es compara amb els altres, i rebutja aquells elements que no troba al seu gust.”

El cel protector em va acompanyar, no per la concepció fatalista de l’existència humana,  un amarg pessimisme que Manuel de Pedrolo veia molt ben expressats en la reflexió d’un dels protagonistes: “Per ignorància arribem a considerar la vida com un pou inexhaurible. Però les coses  només s’esdevenen un nombre limitat de vegades, de fet, un nombre molt reduït. Quantes vegades més podràs recordar una determinada tarda de la teva infància, alguna tarda que forma part del teu ésser d’una manera tan profunda que ni tan sols no et pots imaginar la vida sense ella? Potser cinc o sis vegades més. Potser ni això… I no obstant això, tot sembla no tenir límits”.

Tampoc em va acompanyar per la destresa que té Bowles en crear els seus personatges: profunds i absolutament rodons dels qui en detalla els trets principals sense descripcions explícites.

El que em va seduir i que em va empènyer que seguís llegint-lo fins a necessitar un parèntesi de Bowles, va ser l’extraordinàri coneixement del territori; África, i el desert en particular. L’habilitat de donar sentit als llocs, les descripcions del paisatge, els poblets, els hotels decrèpits, carrerons laberíntics o les casbahs plenes a vessar.

“La felicitat, si encara n’existia, es trobava en d’altres llocs: en cambres remotes que donaven a carrerons lluminosos on els gats rosegaven caps de peix; en cafès ombrívols amb estores de canya, on el fum de l’haixix es mesclava amb les exhalacions de menta del te calent; allà baix al moll, al límit de la sebkha, a les tendes; més enllà de les muntanyes del Sàhara…”

I el desert i el cel… tan recurrents i tan suggerents:

El silenci del lloc, …, la va sorprendre. Hauria dit que no hi havia ni una ànima vivent en millers de quilòmetres a la rodona. El famós silenci del Sàhara. Es va demanar si, a mesura que passessin els dies, la seva pròpia respiració li resultaria tan estrepitosa com en aquells moments…

“…però al cap nord resplendia el blanc erg, el vast oceà d’arena amb els remolins de les crestes congelades, l’immutable silenci. L’aire, …, semblava com paralitzat. Onsevulla que mirava, el paisatge nocturn li suggeria una sola cosa: la negació del moviment… El cel monstruós, ple d’estels, el firmament sencer girava de costat. Semblava quiet com la mort i, això no obstant, es movia.”

El desert mai no és tan bell com a la mitja llum de l’alba o del crepuscle. El sentit de la distància es perd: una ondulació molt propera de l’arena pot ser una carena de muntanyes molt distant…

I la màgia del desert i del cel immens sense límits, la bòveda celeste que només pots observar en espais oberts, sense  contaminació lumínica, va eixamplar-me mentre em sentia minúscula dins la immensitat blava, experimentant una exaltació i felicitat que em feia emmudir: caure al cel és una experiència absolutament única, íntima i plena. Et trobes amb la teva ànima en el seu estat més pur i net.

Tan bon punt arribes al Sàhara, sigui la primera o la desena vegada, t’adones de la quietud. Un silenci increïble, absolut preval fora de les ciutats, i a l’interior, fins i tot en llocs molt concorreguts, com els mercats, hi ha una qualitat silenciosa en l’aire, com si el silenci fos una força conscient que, ressentint-ne la intrusió de so, minimitza i el dispersa immediatament.

Després hi ha el cel, en comparació amb tots els altres cels semblen febles esforços. Sòlid i lluminós, és sempre el punt focal del paisatge. En posar-se el sol, l’ombra precisa i corba de la terra s’eleva-hi ràpidament a l’horitzó, el tall en secció de la llum i la foscor secció. Quan ha desaparegut la llum del dia, i l’espai està ple d’estrelles, segueix sent d’un blau intens i ardent, fosc directament sobre el cap i empal·lidint cap a la terra, perquè la nit mai s’apaga realment.

Que fràgils que som sota el cel protector. Darrere del cel protector hi ha un univers fosc enorme, i nosaltres som tan petits.

Des del moment en que vaig impregnar-me de desert i de la puresa blava de cel, els dies clars que estic a camp obert en que la llisor del cel és d’aquell blau impertinent i soberbi, immens, em ve al cap la seva coneguda reflexió en que deia que el cel et protegeix com una gran bòveda, però si l’esguardes llargament sembla talment que hi caiguis. Caus al cel. Caus al cel…

Paul Bowles: “El cel protector“♣

Advertisements