Una vegada vaig llegir: “Val a dir d’entrada que l’amor és una experiència compartida entre dues persones, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l’amant i l’amat, però són de països diferents.”

Va sorprendre’m la lucidesa i la claredat d’una reflexió tan pulcre. Lliure de retòrica. Vaig llegir una mica més i, vaig saber que era Carson McCullers qui ho havia escrit. Després d’anotar a la llibreta que havia de buscar aquest autor/a, no em quedava clar si era ell o ella, va restar colgada entre les anotacions que faig a diari. Fa cosa d’un parell de mesos va aparèixer a les llibreries, amb tot el seu esplendor, “La balada del cafè trist”. Deien que es recuperava una obra mestra de l’autora Carson McCullers i vaig retrobar la citació completa tot obrint el llibre. Una mena de pessigolleig em va recórrer l’espinada i no vaig trigar gens a entrar en aquest univers tan particular.

El títol és trist. La història és trista. I la vida de l’autora, n’és més.

Es diu que Carson McCullers va ser una escriptora precoç amb una vida marcada per la malaltia. Admirada i considerada una de les escriptores amb més talent, lúcida i fascinant, escriu sobre la vida, les vides guerxes i imperfectes amb subtilesa i poesia. Podeu llegir la seva bio de la mà de Jenn Díaz, un article imperdible, aquí.

I no és que busqui llegir històries tristes, però sí que m’agrada saber, redescobrir i reconèixer les infinites formes que mostra la complexitat del ser humà i, poder llegir-ho de mans tan hàbils com la d’aquesta escriptora, sagaç i capaç d’explicar-ho i fer-nos-ho entendre. Tot això, se sol trobar en històries tristes.

La pulsió interna que ens mou a aspirar ser originals i genuïns es desmunta quan McCullers ens treu la bena dels ulls amb una simple frase: “convé reflexionar sobre la vulgaritat de la vida humana.”

Diuen que la seva obra ve tenyida de nostàlgia i també d’una constant que es repeteix en tota la seva obra: trobar protecció, sentir-se estimada i reconeguda. Sense estima, reconeixement i amor, vas coix de per vida. I ella ho sap.

Tota cosa útil té un preu […] Però a la vida humana no li hem posat pas preu; se’ns dóna sense pagar res i se’ns treu sense cobrar res. Quant val? Observant el món, de vegades diries que en té poc, de valor, o gens. Sovint, quan has fet una bona suada provant de sortir-te’n però no hi ha manera, se t’instal·la al fons de l’ànima la sensació que no vals gran cosa.

 

… perquè li feia por quedar-se sola. Un cop has conviscut amb algú, tornar a viure tot sol és una tortura de les grosses.

La història del cafè trist, té lloc en un indret on “… els hiverns són curts i esquerps, i els estius, blancs de tanta claror i de la calda abrusadora que hi fa.”

Personatges colpidors. La senyoreta Amelia és qui regenta el cafè trist, és la guaridora dels habitants d’aquest poble al sud dels Estats Units i, a més a més, destil·la un whiski que li treuen de les mans. Un apunt: va estar casada deu dies.
El cosí Lymon, un geperut aprofitat per la seva condició, entra sense demanar permís a la vida de la senyoreta Amelia.
I Marvin Macy, és el vèrtex que tanca el triangle amorós. Personatge que exemplifica com un entorn advers pot malmetre la vida d’un home i la de les persones que el toquen de prop.

Llegeixes la novel·la acompanyada pels canvis d’estació amb una poesia pura i crua, sents el fred escruixidor i la pols dels estius t’embolica com una segona pell: “era agost i el firmament havia cremat tot el dia damunt del poble com una llengua de foc”.

Llegiu-ne les primeres planes aquí mateix.

La balada del cafè trist de Carson McCullers, L’altra editorial ♣