Etiquetes

,

gardenista 0

garden layout_gardenista

M’enamoren les persones que fan fluir els seus pensaments sense pretensions, amb naturalitat i amb aquell to de veu suau i compassat que sembla que et bressoli.

“No estic d’acord en la idea de l’artista com algú que se sent diferent i superior als altres” afirma David Trueba a l’entrevista que Jordi Nopca trasllada a l’ARA.

És aquesta la meva impressió a l’escoltar a David Trueba, parlant de la vida i dels elements que composen la seva darrera novel·la, Blitz. La solitud, el sentit de l’humor, la vellesa, el desamor i la fugacitat del temps.

I així, amb totes aquestes idees al cap, em predisposo a llegir Blitz, d’aquest cineasta, periodista i escriptor -en l’odre que preferiu-: tragicomèdia d’un datalbaix sentimental que engoleixo en unes poques hores.

Primeres sensacions. M’ha enganxat des de la primera frase perquè crec que té el do de traduir els sentiments en unes reflexions amb gran destresa. Sobre l’amor perdut, el pas del temps, la incertesa del futur, el sexe…

“aún no le he dicho nada. Me cuesta tanto. Uff. tq ♥” 

Pero el mensaje no era para mí. La vida cambia cuando los mensajes de amor no son para ti. Aquel mensaje de amor, que llegó como un relámpago, inesperado y eléctrico, cambió mi vida.

gardenista 00

garden_layout. gardenista

Sinopsi extreta d’El País. Un jove arquitecte, paisatgista, rep un missatge al mòbil. És a la barra d’un bar de Munic, on ha anat a un congrés com a convidat i amb la idea d’oblidar durant uns dies les misèries professionals que pateix al seu país, Espanya. La seva preciosa nòvia, exballarina reconvertida en secretària per guanyar-se la vida, està asseguda a uns metres, en una taula, esperant-lo. És ella qui ha enviat el missatge, però el destinatari no era ell. Tots dos s’adonen a l’instant de l’error i que la vida que compartien fins llavors s’ha trencat en mil bocins.

M’arriba de forma contundent com el protagonista viu l’abandó, la soledat i la buidor i com intenta pal·liar el cop buscant consol en una dona que li dobla l’edat.

Com denuncia sense estridències que les comunicacions a través de les xarxes socials o del whatsApp ens allunyen de les persones.

Com manifesta la importància dels jardins a les ciutats, que semblen, a simple vista invisibles i considerats “coses inútils” i reivindica com a necessaris perquè la natura és un refugi per l’ésser humà.

Com demostra que la percepció del temps és subjectiva segons el que ens va succeïnt. I que som capaços de recordar amb absoluta nitidesa un dia concret de la nostra vida i en canvi, incapaços de parlar de qualsevol altre que hem viscut. La novel·la s’explica durant un any. Gairebé dues terceres parts passen en uns pocs dies. És la manera de mostrar que “aquells pocs dies” han estat profundament intensos pel Beto, el protagonista. I amb el pas del temps reincidim en la idea que seguim, continuem igual, que el transcórrer del temps no ens afecta, i, no és així. Perdem molta informació, de nosaltres mateixos i de la relació amb els altres quan pensem que som idènticament iguals al nostre passat.

“Es lo que me gusta de los relojes de arena, que reformulan una idea de ansiedad ante el transcurso del tiempo y transforman ese proceso inevitable en algo visual.”

“Era mejor que el amor se quebrara en su esplendor, demasiado riesgo someterlo al paso del tiempo.”

Els personatges. El Beto encapçala aquesta tragicomèdia i narra amb humanitat absoluta el desgavell que pateix després de l’abandó de la Marta, perdudament enamorada del seu ex, cantant uruguaià amb qui retorna. Helga és la figura madura que aporta les reflexions de qui senzillament ha viscut més anys. Per a en Beto és estar a recer. Però, no és l’estampa maternal que podríem imaginar, no ens equivoquem. Llegeixo d’una manera ben diferent la relació sexual que mantenen perquè no és bellesa i sensualitat, sinó desig de certa escalfor i refugi, viscut amb contradicció i pudor.

“La pareja es el único remedio que conocemos contra la soledad, dijo, però todos sabemos que no es perfecto.”  Luego añadió algo en alemán. Einsamkeit. Soledad, me explicó.”

I Blitz encara ens ensenya una cosa més: estar amb qui vulgui estar amb tu.

El títol em va picar l’ullet. Blitz. Un monosíl·lab de pronúncia dolça. Em sembla un recurs molt potent, acostumats a títols llarguíssims difícils de recordar sencers. Llampec, en alemany, del qual el seu cop d’efecte és l’enlluernament. La primera escena deixa, més que enlluernat, ofuscat el protagonista, sense poder veure res… I és que com diu Emily Dickinson, les veritats han d’enlluernar a poc a poc… per a no deixar-te a cegues.

Blitz, David Trueba. Publicat per Anagrama ♣

garden_layout. gardenista

garden_layout. gardenista

Advertisements