Etiquetes

, , ,

Portades franceses. Boris Vian.

Una portada atractiva, que no és cap d’aquestes, i una ressenya de la Marina Espasa que m’engresquen: “Declara la guerra als diners i al treball alienant, a la pallissa existencialista que representava Jean-Paul Sartre i a les obligacions de la vida adulta”. I em decideixo a llegir Boris Vian. M’estreno. L’escuma dels dies. Un títol enginyós. Escrita el 1946.

Un llibre de culte. També és una història d’amor, entre el Collin i la Chloé. Hi he entrat a estones. Però… però, no he estat capaç de penetrar en aquest univers tan, diria, oníric, malgrat m’he deixat fluir, he rigut i m’ha commogut. Massa imaginatiu? Massa surrealista?

Un del millors llibres del segle XX segons els lectors de Le Monde. Quan vaig adquirir el llibre em van preguntar si havia llegit mai aquest escriptor i en dir que no, van reblar, és que la gent s’enamora de la portada però no saben què van a llegir. Vaig confirmar que no havia llegir res de Boris Vian i van reiterar, és molt especial. Amb tot, el compro. M’agraden els reptes.

A favor. La traducció, de Jordi Martín Lloret, ha estat tasca àrdua perquè l’autor crea noves paraules, i inventa situacions que el llenguatge planer de la traducció la fa molt més propera.
Boris Vian descriu d’una manera curiosa, original, que escapa dels esquemes habituals. En aquest sentit és genuí. Això sí, m’ha captivat.

Els vianants caminaven amb el cap una mica més alt i respiraven més fondo perquè l’aire era abundant.

El sol desplegava lentament els raigs i els enviava amb compte cap als racons on no podia arribar directament, corbant-los en angles arrodonits i untuosos…

Ara les fulles dels arbres eren grosses i les cases abandonaven els seus tons pàl·lids per revestir-se d’un verd esvaït abans d’adoptar el beix suau de l’estiu.

La música és el fons de pantalla que segueix tota l’obra. Constantment, hi ha apunts al blues i al jazz. Boris Vian era també trompetista i crític de jazz. Aquí també he gaudit i, m’ha sigut fàcil deixar-me dur per la cadència sinuosa de Duke Ellington.

Però, on se m’escapa és amb les fugides cap a situacions inversemblants: la casa va degradant-se a mesura que la seva dona va emmalaltint. T’has de deixar anar molt per seguir-ne el fil…

Mark Rothko 8

Mark Rothko 8

Uns dies enrere, estant amb una amiga molt llegida, li vaig comentar que havia tastat aquest autor; se li va il·luminar el rostre: fa vint anys va devorar la seva obra! i li va encantar. Explica-m’ho, li vaig etzibar. I em va regalar sàvies paraules: primer, per la construcció dels ambients i les situacions, és un llibre més proper a un públic juvenil (Boris Vian tenia 25 anys quan el va escriure) per la il·limitada imaginació i “desimboltura” i, en segon lloc, s’ha de tenir en compte que hi ha llibres que no “porten bé” el pas del temps, que els costa envellir. Podria ser aquest el cas? Entraríem en un debat llarg, però interessant que deixarem per un altre dia. Sigui o no, em va agradar tenir-ne aquesta visió. Amb tot, recomano que si teniu ocasió el fullegeu.

També us vull deixar amb unes frases (difícil l’elecció) del pròleg escrit per ell:

Només hi ha dues coses importants, que són l’amor, de totes les maneres i amb noies boniques, i la música de Nova Orleans, o de Duke Ellington, que és el mateix. La resta hauria de desaparèixer, perquè la resta és lletja,…

Michel Gondry l’ha adaptat al cinema. La pel·lícula s’acaba d’estrenar al nostre país. La protagonitzen Romain Duris i Audrey Tautou. El tràiler és atractiu, la fa una aventura apassionada, simpàtica i tendra. Voleu veure’n quatre escenes? Cliqueu aquí!

Em reservo una petita perla d’aquest escriptor per més endavant…

L’escuma dels dies” Boris Vian  El cercle de Viena

Anuncis