Moltes ciutats em desperten sensacions plaents, però n’hi ha una que cada cop que l’he trepitjat m’allibera.

Gabriel Ferrater va escriure de Londres com l’encant d’una ciutat en la qual cadascun dels infinits barris té la seva pròpia personalitat i en tots ells hi ha parcs i jardins. Ferrater va viure al barri de Kensington l’any 1963.

Simonetta Agnello Hornby, qui va deleitar-nos amb la seva estimada Mennu a “La Mennulara”, també parla de la fascinació que li provoca aquesta metròpoli i publica “Mi Londres”, un retrat intimista de la capital anglesa lluny de tots els tòpics com explica J.A. Masoliver Ródenas a La Vanguardia.

 

És però, amb la lectura dels 6 articles que Virginia Woolf va escriure per la revista Good Housekeeping entre 1931 i 1932 i que Cercle de Viena recull en un petit i deliciós llibre, que m’ha desvetllat el desig de tornar-la a visitar i passejar-hi i intentar veure-la amb els seus ulls escrutadors, crítics i inequívocs.

Ningú no pot vantar-se de conèixer Londres si no és que coneix un autèntic cockney, si no pot agafar un carrer secundari, allunyat de les botigues i els teatres, i trucar a una porta particular en un carrer de cases particulars.

Els sis articles són ben diversos. Hi podem llegir la vida en una casa particular, l’hora del te i el valor de la conversa:

La conversa que plaïa i inspirava la senyora Crowe era una versió glorificada del safareig de poble.

O el fantàstic retrat de la vida als molls de Londres, atrafegats, cosmopolites, sorollosos i sostenibles que acullen vaixells de l’Índia, Austràlia, Rússia o Amèrica del Sud. M’ha encuriosit la detallada explicació de com es reciclava qualsevol matèria de rebuig. Es classificava tot segons ús i valor i es reconvertia.

Amb el buf salat del mar als narius, no pot haver-hi res de més estimulant que observar com els vaixells pugen pel Tàmesi.

Sortim dels molls on es veuen les matèries primeres, per endinsar-nos a la consumista Oxford Street, on “les coses han estat refinades i transformades”.

Els enormes barrils de tabac humit s’han cargolat en innumerables cigarretes pulcres, arreglerades en paper argentat.

El retrat dels que passegen amb afectació, lluint vestits de setí i abrics negres, Oxford Street és el carrer més distingit de la ciutat i no escapa del fi bisturí de Woolf per a disseccionar-lo i revelar-ne la seva artificiositat: “Tot lluu i pampallugueja”. I l’exhibicionisme on “l’encís del Londres modern és que no està construït per durar; està construït per passar” i que els descendents probablement no en vegin res, perquè “el simple pensament (…), de la solidesa, de durar per sempre, és abominable per a Oxford Street.”

Sobre les cases del grans homes escriptors, Dickens, Carlyle, Keats…, que han quedat en mans de l’estat i que passejar-hi et permet descobrir que independentment del gust en decoració i interiorisme, com aquests homes acomodaven l’espai a les seves necessitats.

L’article sobre la catedral de St. Paul és una peça d’orfebreria. Les descripcions de les seves ombres i la seva lluminositat suau, les seves tombes i silenci que esdevé el recer de qui busca una mica de pau.

I el darrer relat posa el focus en la Cambra dels Comuns on proclama que “aquí no hi ha res de venerable, ni de desgastat pel pas del temps, ni de melodiós, ni de cerimoniós”.

Sóc plenament conscient que he parlat molt d’aquesta joia de llibre però no és excessiu perquè són només apunts del que hi podeu trobar. La narrativa de Virginia Woolf és expansiva, té el do de desembolicar una història completa d’una sola imatge.

Londres atapeïda i encotillada i compacta, amb les cúpules dominants, les catedrals guardianes; les xemeneies i els pinacles; les grues i els dipòsits de gas, i el fum perpetu que cap primavera ni cap tardor no pot esvair.

Un autèntic plaer!

Londres, Virginia Woolf, El cercle de Viena ♣