Corria l’any 85, estudiava psicologia i buscava entendre les patologies a través d’exemples que pogués trobar en la literatura i que em fos més fàcil entendre els desordres mentals; poder-los ubicar en una espai, una situació familiar, un entorn.

Remenant pels prestatges de qualsevol llibreria de Barcelona, encara no havia trobat la llibreria de referència, això vindria molt més tard, vaig trobar aquesta perla, amagada, entre llibres que etiquetaven com a feminista, que també ho era, però, per a mi, va ser una revelació més significativa: la història del col·lapse mental d’una dona amb una precisió psicològica i dramàtica que et gelava la sang.

Charlotte Perkins Gilman, va escriure El paper de  paret groc l’any 1887. Narra amb frases curtes i tallades. La brevetat dels paràgrafs mostren l’estat mental tens i trasbalsat de la narradora; però a mesura que explica la seva història li anem fent confiança en els seus raonaments.

Sense possibilitat d’escollir, queda reclosa en una habitació empaperada de paper groc on hi concentrarà totes les seves forces disgustant-la i fascinant-la… S’identifica amb el paper de color groc i acaba simbolitzant la seva situació: dibuixos repetits sense sentit, corbes indecises i malaltisses per intentar arribar a alguna conclusió, tot lluitant per la seva identitat i per batre la brutal depressió que l’ofegava.

Charlotte Perkins Gilman, El paper de paret groc, Lasal edicions ♣

Nota de darrera hora. El catàleg de novetats de LaCentral el torna a treure a la llum. Aquesta vegada publicat per Laertes editorial.