Etiquetes

, , , , , , , , ,

il·lustració_ Perico Pastor. He volgut imaginar un moment íntim dels dos amants.

Com més llegeixo, més visc, i més conscient sóc dels llibres que em quedaran per obrir. I aquesta impressió la tinc quan experimento una lectura plena, a vessar de vida, com la que he viscut amb Cartes a Mahalta. M’he deixat caure, sense reserves, en l’univers càlid i desbordant que van crear Mercè Figueras i Màrius Torres a través de l’intercanvi epistolar que van mantenir en el Sanatori de Puig d’Olena (1) per curar la tuberculosi, durant la guerra civil i quatre anys de dictadura franquista.

 

Si sabessis com m’agrada la naturalitat del teu estil quan escrius d’aquella manera íntima i lliure que tu qualifiques de “sense cap ni peus”!

Estimada Mercè:
Ja sé que no vindràs fins dissabte. Però jo també, al meu torn, estic content avui i tinc ganes de barrejar-te en els meus soliloquis.

Mercè Figueras i Màrius Torres eren grans lectors, sensibles i amants de la natura (coneixen els noms de tots els ocells, els arbres i les flors!) i la música (fascina llegir com els traspassa la intensitat d’un instrument). Mentre escric aquestes línies m’acompanyo per l’adagio i el concerto grosso d’Arcangelo Corelli, que també, van alleugerir Mercè Figueras en tardes de benestar espuri quan la malaltia captiva li permetia. Aquesta història real i dramàtica se situa durant la guerra i l’exili dels seus familiars i, paradoxalment vessa vida pels quatre costats. S’escriuen gairebé cada dia, és la manera de comunicar-se durant períodes en què han d’estar aïllats. Una infermera els fa de cartera i és així com creix la seva relació exclusiva en què exploren les seves vides a través de la quotidianitat, la literatura, la religió, la noblesa dels sentiments i la poesia. Estan reclosos per la malaltia però no aïllats del que es viu en el món exterior, sempre molt pendents de les noticies que arribin de l’exili o de personatges com Joan Sales que a voltes provoquen situacions triangulars ben singulars.

Fa una nit tan clara, que no he pogut resistir la temptació de saltar del llit, i ajeure’m a l’ampit de la galeria. Calla, no em renyis. És la nit de Sant Joan! I a més, qui sap si els savis de l’esdevenidor descobriran en els banys de lluna una gran virtut terapèutica que jo hauré estat aprofitant?

Una història que es tenyeix d’amor, tendra, delicada neix però, escapçada, perquè saben del seu futur incert. El més deliciós és que es llegeixen les cartes com si fossin converses, diàlegs per la seva espontaneïtat i pel detall de tot el que s’expliquen. Durant aquest període, Màrius Torres produirà la millor poesia i escriurà amb generositat a Mahalta com ell anomena a Mercè Figueras.

Lluís Llach reivindicarà Màrius Torres com un gran poeta massa poc reconegut i musica un dels seus més bells poemes, Cançó a Mahalta, que el podreu escoltar aquí.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes;
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

Mentre que ell és ponderat, meticulós i sempre amb la paraula justa, Mercè Figueras escriu a raig i no sense alguna falta d’ortografia que provoca rialles còmplices. És activament crítica de l’obra que Màrius Torres crea i que ell l’esperona a fer-ho. És un esperit que voleia com una papallona i a vegades s’ha de sentir a dir que hauria de reflexionar i s’ha d’excusar per alguna reacció impetuosa. Es vol un esperit lliure.

El teu sonet és ben teu; és del Màrius d’abans i del que seràs sempre. Almenys d’aquell que jo voldria que fossis sempre per mi: un feix de sensibilitat tota matisada que parlaràs en vers amb la fluïdesa d’un Schubert, amb la gràcia d’un Mozart, amb la puresa d’un Corelli i en certs casos amb la gravetat de Bach.

No et burlis dels comentaris que pobra de mi et faci. Sóc prou ingènua per fer-ho i exposar-me a la teva fina rialla,…

A mesura que avança la relació, les dues proses es van trenant com una heura que fan de la lectura un autèntic luxe. He sentit el privilegi d’entrar dins un retall de dues vides que van viure intensament i sense recança. N’he gaudit molt. I demà, més, perquè compartirem aquesta lectura amb la Fe i la Maria Bohigas.

(1) Antoni Tàpies que va fer estada al sanatori el va descriure així: “estava situat en un indret solitari entre Centelles i Castellterçol, al cim d’uns turons, als quals s’arribava per una carretera sinuosa fistonada de pins avets. Era un edifici ben concebut, funcional, dels anys de la República. A la planta baixa hi havia unes sales d’estar i el menjador, molt alegres i assolellats, amb mobles de tub. Les habitacions eren al primer i segon pis en una sola banda d’un llarg passadís per tal que totes donessin de cara a migdia.” Podeu seguir aquí.

Cartes a Mahalta, Màrius Torres, Mercè Figueras, Club Editor ♣

Anuncis