Etiquetes

, , , , , , ,

Roche_Auguste Rodin
llapis i aquarel·la sobre paper


Em llevo d’hora després d’una nit llarga. És ú de gener i no sento cap remor. Res no es mou dins ni fora de casa. Em poso davant un full en blanc i penso.

Penso com encarar aquests propers dies i si he fer-me un propòsit transcendent o no cal. Penso si només cal anar tirant i veure-ho tot venir. Penso si seria més noble tenir alguna iniciativa virtuosa i moralment elevada. Penso. Amb els anys, s’ha descolorit la fantasia que les coses canvien d’un dia per l’altre. Més aviat, si ets constant i perseverant, és possible que canviï, es mogui alguna cosa, però res t’ho assegura.

Començo a omplir de notes l’agenda, amb els primers cafès que compartiré, l’obra de teatre que em recomanen a tort i a dret com Les noies de Mossbank Road, les expos que encara no he visitat: la de la Lita Cabellut, la de Rodin o la de Susan Meiselas, que m’hauré d’afanyar perquè a mitjans de mes s’acaba. Amb la de Warhol ja no hi vaig ser a temps. Enumero els llibres que esperen al capçal del llit que els destapi (4,3,2,1 de Paul Auster per quan disposi d’estones més llargues de lectura, La ciudad solitaria d’Olivia Laing que la Marta va recomanar, acabar els contes de l’Antologia de textos: Rata dels quals recordo bé el d’en Borja Bagunyà, el de la Llucia Ramis i el de l’Eduard Márquez, seguir amb els contes de Jordi Puntí en el seu recull Això no és Amèrica,…) i mantinc la pila dels llegits perquè en vull espigolar els fragments que he anat assenyalant amb plaer, per haver-me descobert noves maneres de fer parlar el pensament. També hi ha un munt de pel·lícules que s’han quedat enrere, les dels premis, les recomanades i les clàssiques per retrobar certa sensació d’autenticitat. I penso. Per què no, ara? Una pel·lícula clàssica que faci una eternitat que no hagi vist.

Prenc el comandament i cerco a gènere clàssic, vaig directament a El apartamento, recordo bellament interpretada per Jack Lemon i Shirley Maclaine. M’emmotllo en el sofà feta un cabdell amb la manta i poca llum perquè vull sentir-me a les fosques com en la sala del cinema i premo on. Em deixo fluir durant dues hores i faig del meu propòsit acció: mirar-me al mirall a través dels diàlegs entre aquests dos grans actors. Passar per la línia vermella de què és la intimitat i si la volem compartir, participar en la complicitat de voladures morals que ens embruten o evitar la defensa dels nostres desitjos i dels somnis que menystenim. Hi ha un moment possible, sí, existeix, que fem clic i veiem amb diàfana claredat la via per deixar enrere la frustració i donar la benvinguda a la il·lusió i ideals. Sense límits.

Aquest serà el propòsit: desbancar els límits, els topalls que s’escolen sibil·línament entre les esquerdes de la prudència, la covardia i la comoditat. Deixar d’actuar em fa petita i insignificant. Els darrers temps he après que hi ha vivències que poden quedar inesborrables, com un tatuatge i que verifiquen que paga la pena viure, viure plenament.

Bon any!

PD. A hores d’ara he acomplert amb el primer cafè compartit en bona companyia i el passeig màgic per la creació de la Porta de l’infern d’Auguste Rodin a la casa Garriga Nogués (l’han prorrogada fins a finals de mes).

Montse Frauca ♣

Anuncis