Avui m’he adonat que no he girat la pàgina del calendari. El darrer dia que veig és trenta de setembre.

Si pogués tornar enrere i velar la pel·lícula de por i violència que vam patir, ho esborraria amb àcid.

El dia després

Des de diumenge al matí a primera hora que tinc una bola d’estupor encallada a la gola. Amb la por aferrada a la llengua, procuro mesurar les paraules mentre noto glopades de fel i em canto anant per la carretera camí del despatx “el meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir…” i de sobte sobrevenen els clams que eren una sola veu potent malgrat esgarrinxada: “els carrers seran sempre nostres”. I és que de cop com si hagués despertat d’un somni plàcid, res abans ha sigut tan rellevant i determinant, em planta cara amb vehemència la injustícia, la violència, la supèrbia, la ignorància i la mentida. I se’m fa una pasta d’impotència entre les dents. Una ombra negra i opaca amenaça el meu poble.

Tres dies després

Avui he fet un parèntesi. He tingut la impressió de sortir d’una bombolla amb l’aire molt enrarit. He viscut el privilegi d’escoltar l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, sentiu-la aquí. La seva veu greu i melodiosa m’ha acomboiat com si m’expliqués un conte, ho necessitava. Un conte per reivindicar la justícia, la igualtat, el feminisme i, el silenci. Per uns instants he fet callar el soroll interior. Amb tot, he anat observant les assistents (més que no pas homes) mentre em preguntava si també els passava com a mi, que estaven agraïdes de ser allà al CCCB sentint aquesta dona immensa i alhora experimentar una gran buidor. Les companyes amb les que anava certament sí, però i les altres, que somreien laxes quan l’autora narrava una anècdota, sentien algun rosec? Quan em creuo algú pel carrer o mentre faig caravana a l’autopista em miro conductors i passatgers preguntant-me si els ressona el mateix neguit que a mi.

He deixat de mirar twitter cada mitja hora i el Facebook també. Amb els whatApp és més difícil perquè siguin grups o individuals, tots llancem missatges per saber i apaivagar aquest desgavell. A primera hora, intercalo la Terribes i el Basté amb música.

Quatre dies després

Vaig calmant l’ànima i apedaçant-la amb cura, a poc a poc, per tenir forces i seguir resistint. Avui he anat a nedar per provar si podia espolsar-me la por que encara quedava arrapada entre els dits com una teranyina. He recorregut metres embolicada, em sentia protegida, d’una aigua que em guaria.

Aquesta nit han fet el programa de Polònia, l’esperava amb candeletes. Seran capaços d’arrancar-nos un somriure? Sí. Han sigut sagaços, mesurats, reivindicatius i han fet dels gags una teràpia col·lectiva que els hi ho agrairem durant molt de temps.

Cinc dies després

M’he llevat que era negre nit, una foscor absoluta i mentre esperava que pugés el cafè, he obert el canal de notícies amb el cor previngut. Se segueixen dient moltes coses: extravagants i incomprensibles, el llop continua amenaçant, però, també positives perquè estem caminant; reconfortants i solidàries amb la perseverança que ens distingeix. Escullo llegir, seguir i escoltar aquestes darreres.

I així, he començat avui divendres, amb un somriure.

Montse Frauca ♣