Novembre és un mes que em convida a la calma. Aquest mes és dels que més em reconcilien amb l’ànima. M’agrada que els dies s’escurcin i amb la foscor revisc un any més el recolliment que necessito per a seguir explorant el mar interior i escoltar la veu que sempre em recorda que sóc aquí. Em recullo com la tortuga que ha de recuperar energia i elaborar-la per a sortir-ne indemne uns mesos més tard. Escriure i llegir, llegir i, llegir vides alienes que posen llum a la foscor que sento quan em costa trobar paraules, les paraules que defineixen cap on vaig.

Novembre escombra les fulles mortes amb un vent esquiu i fred que neteja consciències i ventila tristors.

Novembre apilona les fulles de colors per a fer-ne collages que ens meravellen i honorem la natura, sempre inimitable.

Novembre és el mes sostenible que conversa amb la meva consciència, sense dilació, m’asserena a càmera lenta. Els projectes els “formalitzo” durant aquest mes i el compromís amb les meves fantasies també.

Escullo amb delicadesa el que voldria ser i ho imagino fent zoom a primera hora del dia quan encara no apunta la claror que busco amb delit. Surto cada matí conduint direcció sud, el cervell m’obliga que viri el cap a l’est i si no és la punta del dia el que veig és la lluna creixent, fil corbat incandescent, que em dóna el bon dia.

En aquests moments en que el soroll encara dorm, sento pau i escric amb el meu pas per la carretera que sóc feliç.

Dura ben poc aquesta plenitud. Encara no ha passat mitja hora que som una multitud fent la processó diària. Només es veuen fars vermells que incendien la foscor, tots anant en el mateix sentit. La qüestió és saber a quina hora arribem a destí. A banda i banda, la negror és una capa d’ombres tèrboles sense reflexos que contornegen el camí. De cara, em sobrepassen fars grocs, neons blancs, rodons, rectangulars, oblics, com ulls de diverses personalitats que dibuixen un aspecte còmic de la situació. On anem amb tanta pressa si cada dia ens espera el mateix lloc?

Parèntesi de vuit hores.

De tornada, ara que hem canviat l’hora, tornarà a ser fosc. Desfaig camí, direcció nord i el cervell m’orienta cap a sud-oest i pel retrovisor m’acompanya una llum que es va allunyant, opulència groguenca, rosa intens, carbassa lluent o vermell vi. I és un espectacle veure com el sol es pon. Com que no puc fotografiar-ho, m’esforço en retenir les textures singulars, les formes etèries, els tons canviants i, les sensacions vívides que em provoquen: un diàleg autèntic amb la natura. Bellesa que em faig meva i vull creure que només és per als meus ulls.

Demà serà un altre dia. Seguirà, però, sent novembre.

Montse Frauca ♣