Etiquetes

, , , , , , ,

mybelonging

Louisiana, Copenhagen

“No solament llegim perquè no podem arribar a conèixer prou persones, sinó perquè l’amistat és molt vulnerable i susceptible de deteriorar-se o desaparèixer, vençuda per l’espai, el temps, les avinences imperfectes i totes les penes de la vida familiar i personal.” Harold Bloom

Aquestes paraules de Harold Bloom les podria haver pronunciat la protagonista d’aquesta novel·la, la Vera, que ens fa saber que es posa a cobert d’un món que no li encaixa i fa de la lectura el seu escut:

Està dempeus davant l’aigua i, a la mà, porta un llibre del seu escriptor favorit. Si això no és una trinxera per suportar el passat fet miques, res no la salvarà.

I després, per distreure’s de la pena, compta les onades que s’estavellen, provant d’esbrinar la mecànica de l’aigua.

Espontània, esquiva, impulsiva, intrèpida, perseverant. Aquesta és la Vera.
Sorrut, impenetrable, adust, disciplinat, acomodat. Aquest és l’Eliseu.
Realista, nostàlgica, punyent, generosa. Així és la història que m’arriba de La mecànica de l’aigua de Silvana Vogt.

Trenco, amb plaer, la norma que postula l’ús contingut dels adjectius, per parlar d’aquesta novel·la que és un clam a la literatura més visceral que surt a raig i arriba directa a la medul·la.

Una prosa afinada, amb el·lipsis que m’han deixat volar i imaginar més, que matisa els contrasts entre les dues cultures: una, que creu en el realisme màgic, l’altra, que es preocupa per la forma, més austera. La primera es personifica amb la Vera, que emprenyada per la situació insostenible del seu país i, decebuda per relacions sentimentals ermes, es dóna una oportunitat i fuig mar enllà.

No sóc una emigrant econòmica. El problema va ser que l’única cosa que em feia bé al mig de tanta irracionalitat, els llibres del meu escriptor favorit, també van desaparèixer rere les tanques del corralito.

I l’altra, es materialitza amb l’Eliseu Mussol, editor en hores baixes que veu fondre’s en el seu món agonitzant, amb la mirada al clatell.

L’ànima en un puny. Preparat per al fracàs que sap inapel·lable, perquè, cinquanta-dos anys després, la pudor dels porcs enganxada a la pell li arribarà fins als narius, indeleble, gairebé sòlida.

Ser en el lloc adequat, en el moment adequat els fa coincidir i zas! en surt una relació mestre-pupil·la, que provoca un efecte mirall colpidor, i es transforma en un intercanvi de vivències, regressions a un passat mal paït i a experimentar misèries comuns que ho fa únic.

Aquest, però, no és el primer contacte que té la Vera a Barcelona. M’ha fascinat la primera trobada amb el Nil, a la platja de la Barceloneta. El Nil, un escriptor delerós de publicar i admirador de Cortázar, que fa de cicerone a aquesta dona, que esquerpa, demana a crits sords que li obrin la porta a aquesta ciutat poc permeable. Diàlegs àgils, ocurrents que vessen energia i posen de manifest aquella mena de complicitat autèntica que podríem, sincerament, envejar.

Silvana Vogt apunta que l’exili en la novel·la no és un fet important, sí, però, que ho és l’exili interior, aquell que t’afronta a un món nou i que per adaptar-t’hi t’obliga a comparar-ho amb el recorregut viscut. Deixa la seva terra perquè, tristament, no hi ha res que l’ancori i amb l’excusa de trobar llibres del seu autor favorit, travessa l’Atlàntic amb el seu gos, Kantiano, per aterrar a la ciutat d’acollida que critica i qüestiona benèvola i que alhora li permet, després d’un mar burocràtic difícil de creuar, iniciar una nova vida.

“Si l’Argentina t’exigia metàfores, hipèrboles, tàctiques i estratègies per fer suportable la realitat, Barcelona ha de ser la versió senzilla, neta i directa del relat de la vida.”

Us convido a “comptar les onades que s’estavellen i proveu d’esbrinar la mecànica de l’aigua”.

Un plaer.

La mecànica de l’aigua, Silvana Vogt, Edicions de 1984 ♣

Advertisements