Ara que la nit s’ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records.

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no em fa falta veure’t, ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat.

És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure’m
Quan la nit és fa més freda
Quan t’abraces al meu cos.

I les llums de colors
M’il·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor.

És el buit que deixes quan t’aixeques
És el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú
Són petits detalls tot el que em queda
Com queda al jersei un cabell llarg.

Vas dir que mai més tornaries
El temps pacient ha anat passant
Qui havia de dir que avui estaries esperant
Que ens trobéssim junts al teu costat.

És Nadal al teu cor
Quan somric content de veure’t
Quan la nit es fa més neta
Quan m’abraço al teu cos.

I les llums de colors
M’il·luminen nit i dia
Les encén el teu somriure
Quan et parlo amb el cor.
Quan somrius – Josep Thió

Érem al bosc pels volts de Santa Llúcia.
Hi omplíem una caixa de cartró
de molsa, que guardava la fredor
de la rosada. Cap soldat de Prússia

no emularia el caçador en l’astúcia
d’espiar el cau, abrigat de velló.
D’una herba, en fèiem arbre. Era, el turó,
un roc engelabrit com camps de Rússia.

La nostra mà de nen feia nevar
damunt l’escorça eixuta de la serra;
llaurava el tros, canalitzava un riu.

Teníem el cor fort, prest per cavar
-trencant-ne el glaç- fins la inhòspita terra.
Encara era a la branca, el nostre niu.
Advent – Jordi Llavina

Una branqueta de grèvol,
verd i vermell a les mans.
Vesc, avet, pinyes de plata amb llaç:
jo et regalo el ram de Nadal.

Amb aromes de rosada i de camp,
de nits estelades i albades de blanc.
Amb colors d’aquarel•la hivernal,
de vida gebradora a fora i caliu a la llar.

Una branqueta de grèvol,
verd i vermell a les mans.
Jo et regalo el ram de Nadal – Isabel Barriel

Prendré un bon grapat
de la neu més blanca
i la guardaré
dintre d’una capsa.
Quan vingui l’estiu,
que fa calorassa,
la neu em podrà
refrescar la cara!

El meu amic diu
que la neu no es guarda,
que sols trobaré
la capsa mullada.
Això no m’ho crec!
Ves, com s’ho faria!
Tancant bé la capsa,
com s’escaparia?
La neu – Joana Raspall

Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.

Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.

Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.
Miquel Martí i Pol – Potser Nadal