Diuen de la poesia d’Stéphane Mallarmé que és pura essència. Diuen que elimina l’excés de precisió per evitar que el poema tingui una lectura única i òbvia per aconseguir que de la particular conjunció de paraules i ritmes sorgeixi una constel·lació de suggerències per deixar al lector més marge d’interpretació.

A mi, particularment, em sona a música.

 

La lune s’attristait. Des séraphins en pleurs
rêvant, l’archet aux doigts, dans le calme des fleurs
vaporeuses, tiraient de mourantes violes
de blancs sanglots glissant sur l’azur des corolles.
– C’était le jour béni de ton premier baiser.
Ma songerie aimant à me martyriser
s’enivrait savamment du parfum de tristesse
que même sans regret et sans déboire laisse
la cueillaison d’un Rêve au coeur qui l’a cueilli.
J’errais donc, l’oeil rivé sur le pavé vieilli
quand avec du soleil aux cheveux, dans la rue
et dans le soir, tu m’es en riant apparue
et j’ai cru voir la fée au chapeau de clarté
qui jadis sur mes beaux sommeils d’enfant gâté
passait, laissant toujours de ses mains mal fermées
neiger de blancs bouquets d’étoiles parfumées.

Apparition_Stéphane Mallarmé ♠

La lluna s’entristia. Uns serafins en plors
llangint, l’arquet als dits en la pau de les flors
vaporoses, extreien de somortes violes
blancs planys que enlluentien l’atzur de les corol·les.
— Era el dia sagrat del teu primer petó.
Volent martiritzar-me, la imaginació
s’anava embriagant del perfum de tristesa
que deixa sense cap recança ni amarguesa
ja collita d’un Somni al cor que l’ha collit.
Jo errava, doncs, els ulls sobre el terra envellit
quan pel carrer, banyant-te el sol la cabellera,
te m’has aparegut al capvespre, encisera,
i m’ha semblat que veia la fada resplendent
que pels meus plàcids sons d’infant antigament
passava, tot deixant de les mans mal tancades
nevar blancs ramellets d’estrelles perfumades.

Traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia
Stéphane MALLARMÉ, Vint-i-cinc poemes, Ed. dels Quaderns Crema, Barcelona, 1986