Compta un per un els records dels estius passats. Els rebobina i els ordena, primer cronològicament, després per sensacions i per colors. Compta els records com qui compta kilòmetres mentre es fa un trajecte llarg. Els repassa per a capturar-los i que no s’escampin com pólvores de talc. S’hauria d’ajudar d’algunes fotografies per reconstruir-los amb més facilitat però no les té a mà.

Descarta aquells que no li resulten prou amables. Només vol mantenir els que l’han fet feliç, els que encara la fan somriure i brillar els ulls. Els pren un per un i els destapa: espolsa la sorra i alguna petxina que ha quedat en algun doblec; recull unes gotes de mojito que va fulminar durant la millor posta de sol que fins ara ha viscut; ressegueix les roderes del land rover i la polseguera que deixa pels no-camins del desert de color rosa; experimenta la suavitat de l’aigua salada banyant, un i un altre cop, la seva pell bruna; escolta les rialles pletòriques de veus amigues en ple clímax de relaxament.

De sobte, recula al record número tres i hi busca on va ser que va veure uns nius de cigonyes que la van meravellar. Garbella, garbella fins que li sembla localitzar un palau ruinós, on els va descobrir i fotografiar, enmig d’una planícia entre Marrakech i… no hi ha manera … Incapaç d’ubicar-lo… Sí, però va enfocant la silueta del palau i el veu desballestat i carregat d’històries de poder i baralles familiars que un dia es va dir que voldria conèixer –i que no ha fet-. Aquest episodi, també el vol retenir.

En troba a faltar un, un d’exquisit que no pot visualitzar. Regira les imatges que li vénen a la ment, una per una, se solapen, se’n van i vénen i apel·la a la memòria tossuda en seleccionar a la seva manera i abans d’hora, i, li demana una treva. La memòria condescendent obre el gran arxiu parsimoniosament.

La Mar acluca els ulls i entreveu, com si estés dins una boira blanca poc espessa, diluent-se, tantes imatges que sent vertigen i entre aquest maremàgnum, sembla que en despunta un i l’estira, estira un fil amb prou feines visible…però funciona, ara, va acostant-se. Sembla ben bé que la memòria múrria estiri per l’altra banda i s’hi resisteixi. Prem els ulls amb força i finalment aconsegueix acostar-lo tot caient-li a les mans un capvespre taronja, tòrrid, ben acompanyada i amb la remor d’una conversa còmplice, amb promeses de per sempre més, que la van fer gran. Tot flueix i el record és net, rodó i fa olor de tarda salada on quatre peus es deixen tocar per les ones escumoses. Aquell va ser un gran moment. El vol inalterable.

Se sent satisfeta de la seva col·lecció particular i ja quan pensa tenir-ho tot lligat, asseguda al sol poc virulent del mes de setembre, s’atura i mirant sense veure cap a l’infinit es pregunta: per què la memòria em fa la guitza? I si li demano que torni a obrir la cleda? Hi ha d’haver molts arxius per obrir i que fa molt de temps que no es toquen.

Tanca els ulls i la crida de nou com si fes un conjur i li prega que li obri més caselles. La memòria, d’entrada sobèrbia, no vol sentir-la, després resignada, afluixa i cedeix.

I és en aquestes primeres hores perfumades de tardor que obre la caixa de trons, perquè ha anat massa enrera, ha retornat a un episodi que semblava digerit i que amagat per capes i capes de vivències augurava un oblit que no ha estat assolit. No obstant, enlloc de fer-se enrere, la Mar, s’hi encara i malgrat la temença de remoure fins al fons com furgar una ferida tendra, reviu els instants en què va dibuixar-se com a mare i recorda, recorda com no hauria imaginat, el dolor intens i la tristesa feixuga d’haver d’acceptar que a ella no li tocava viure això. No gira l’esquena a aquest moment tan fràgil. S’entesta en reviure’l i els ulls se li inflen de tantes llàgrimes que volen ajudar-la a expel·lir el dolor. Fins que troben sortida i comença a plorar amargament, sense aturador… El cor batega a ritme de blues.

I segueix, segueix regirant aquesta illa que la memòria tenia disfressada hàbilment sota l’epígraf de coses vàries per endreçar, perquè sabia que més tard o més d’hora sortiria a la llum.

I així va transcorrent la tarda, en solitud, quan apareix l’instant culminant que l’ajudarà a reconciliar-se amb aquest forat vital… Se li acosta a càmera lenta, com si activés un zoom, un fragment escrit per ella: és la carta a un fill no nascut. Es frega els ulls tremolosa perquè no acaba de veure-hi clar, i comença a descabdellar algunes frases que voleien delicades per davant seu com papallones: “M’encantaria haver-te conegut però ja no hi sóc a temps. He de dir-te adéu sense saber quina fesomia haguessis tingut.” “…no podré sentir quina és la sensació de tenir-te a dins meu i experimentar com creixes…” “…tenir-te a tocar, pell amb pell i olorar la teva tebior…” “…Imagino cada cosa que hauries anat aprenent, la complicitat d’una mirada directa, diáfana…” “…No acabo les llàgrimes i avui et dedico un dia més, com he anat fent aquests darrers mesos. Era un secret entre tu i jo.” ”…perquè ja t’havia començat a explicar coses i a buscar-te espais, a reservar alguna lectura d’aquelles que no oblides mai…”

Fa una catarsi completa. Se sent exhausta. No pot rememorar més. Sap, de totes maneres que si vol fer-ho haurà de cercar en el diari que va escriure i que trobarà en alguna caixa arraconada a les golfes.

La tarda es va apagant. La memòria ha dit prou i va plegant trossets de vida que han quedat escampats per terra.

La Mar inspira profundament. Obre els ulls. Admira com el sol va rodolant fins caure darrera el turó.

L’envaeix una calma neguitosa.

Amb els anys ha aconseguit sentir-se bé dins la seva pell. Hi ha successos que sent injustos però sempre, sempre t’obren la porta a una nova oportunitat. Aixeca la vista, envoltada de vinyes que acaben amb la paret seca, tot just acabada d’arreglar, i topa amb la figura d’en Pere, que veu com entra a la cuina per acabar d’enllestir el sopar dels hostes. Ella, però, encara, s’entreté una mica per recollir un grapat de branques de romaní per decorar les taules.

 

I mentre, s’acosta cap a casa, pensa que ben mirat, la memòria té molta feina a anar crivant i filtrant les vivències, unes les converteix en miratges; d’altres, les guarda com a joies valuoses i, unes altres, malgrat rasquen l’ànima, les conserva perquè són peces imprescindibles, úniques i singulars que modelen, finalment, el que ets.

 

Montse Frauca ♣