Etiquetes

, , ,

AI_amorEntre aquesta frase “Pel que es veu, és possible enyorar algú que només coneixes en la teva imaginació” i aquesta, “Quan algú toca les coses i les teles d’aquesta manera és que porta a dins una tendresa i una sensibilitat úniques, va pensar l’Ester Nilsson”, és fàcil imaginar que ens obren la porta a una història d’amor, que més endavant veurem d’amor difícil i l’autora ens prepara molt astutament amb el que detalla en les quatre primeres pàgines, sobre qui és i a què es dedica l’Ester, la protagonista: una dona d’una peça, ferma intel·lectualment parlant, amb una gran habilitat per la paraula i, “que copsava la realitat des del racó més íntim de la seva consciència i vivia amb la il·lusió que el món era tal com ella el percebia.”

La història que narra Lena Andersson és una història d’amor no correspost i alimentat, fins a la desesperació, per falses esperances.

I, m’ha atrapat, tot i sabent el pa que s’hi dóna i llegint una vegada i una altra com es retroalimenta l’esperança al més mínim i insignificant indici; com aquesta dona perdudament enamorada entra en un cercle viciós del que no té intenció de sortir-ne. M’ha atrapat perquè a pesar del contingut d’alt voltatge irracional, les paraules racionalitzen, impecablement, les situacions. Tots els sentiments passen pel sedàs de la paraula, que s’expliquen escrupulosament. L’Ester fa ús de l’habilitat d’expressió i dissecciona qualsevol circumstància, en la que el seu amor, l’Hugo, que no la correspon, fa acte de presència: “imitar la normalitat és el que més costa, perquè conté una desimboltura que no es deixa imitar. Les exageracions semblen i esdevenen una estupidesa, però els esforços per dissimular sentiments tenen l’avantatge que qui observa no en pot estar segur.”

AI_dependènciaAquesta dependència emocional que embolica tota la història constrasta altivament amb la indiferència d’ell, el subjecte desitjat, que és incapaç de gestionar la situació perquè és una persona narcisista que reclama, com un aliment de primera necessitat que l’adulin i l’estimin sense preveure les conseqüències.

La incomunicació que porta irremeiablement a les suposicions està bellament exposat, amb raonaments rodons que paradoxalment xoquen amb els silencis i els parèntesis de solitud.

“Les grans clapes de silenci en la conversa van fer que els seus pensaments tinguessin temps de rebotar en diverses direccions.”

El títol de la novel·la ve acompanyat del subtítol, una novel·la sobre l’amor. M’atreveixo a apuntar, amb tota la prudència, que es tracta d’una història sobre un amor. Un amor incondicional, obssessiu i egocèntric. He fullejat després d’una pila d’anys, algunes paraules d’Eric Fromm, i és interessant refrescar el seu art d’estimar, perquè el criteri que no hi ha res més fàcil que estimar continua sent, avui, la idea predominant sobre l’amor. I la cosa no va ben bé així perquè l’amor és un art que requereix coneixement i esforç principalment cap a un mateix i en canvi no s’hauria de pensar que és una qüestió d’atzar i que es troba si un té sort…

Per bé que no vull fugir d’estudi, recomano la lectura d’Apropiació indeguda perquè dóna molt de sí, pessiga perquè és fàcil identificar-te en alguna situació i si ho podeu compartir pot dur a converses molt interessants. Toujours l’amour!

Ressenyes recomanades: la de la Fe i la de la Marta Orriols. I l’entrevista a l’autora de la mà de Bernat Puigtobella.

Apropiació indeguda, Lena Andersson, Angle Editorial 

Anuncis