Dibuixa part de la meva biografia. Ja llavors, em quedava un pèl lluny, però, descobrir “clàssics” m’ajudava a formar-me com a persona.

La sensació de llibertat que desprenia la seva veu rogallosa, penetrant i potent des d’un cos fràgil i trencadís m’encomanava força i una il·lusió: de fer meva, la vida.

Mentre taral·larejava i procurava cantar, això sí a plens pulmons, aquell non, rien de rien, non, je ne regrette rien… sense haver tingut massa temps de penedir-me de gairebé res, ja intuïa que amb els anys, arribaria a pensar que no sempre actues coherentment… Malgrat oblidis, malgrat arraconis, malgrat defugis.

Edith Piaf, va ser una icona de la llibertat, de la passió i també de la senzillesa. De la rebel·lia i de l’amor roent. Aquest any en fa cent del seu naixement.

Edith Paif la canta per nosaltres.

Non, rien de rien
non, je ne regrette rien
ni le bien qu’on m’a fait
ni le mal tout ça m’est bien égal.

Non, rien de rien
non, je ne regrette rien
c’est payé, balayé, oublié
je me fous du passé.

Avec mes souvenirs
j’ai allumé le feu
mes chagrins, mes plaisirs
je n’ai plus besoin d’eux
balayés les amours
avec leurs trémolos
balayés pour toujours
je repars à zéro.

Non, rien de rien
non, je ne regrette rien
ni le bien qu’on m’a fait
ni le mal tout ça m’est bien égal.

Non, rien de rien
non, je ne regrette rien
car ma vie, car mes joies
aujourd’hui, ça commence avec toi.

 

Edith Piaf ♣