Em passejo pels carrers de l’Eixample i em deixo dur per la fantasia i esboço les històries que poden respirar darrere cada balcó, cada finestra, cada porteria. Res és el que sembla.

Em creuo amb molta gent que no conec, cadascú amb les seves dèries i cabòries que amaga dins l’abric, sota la bufanda o dins les sabates entre els mitjons. Històries trufades de realitat perquè són la vida mateixa sense filtres, ni música de fons, ni maquillatge a prova d’aigua. Ras i curt, aquesta gent amb la que m’hi confonc i m’hi barrejo trepitjant les mateixes rajoles del carrer, som la realitat que, vivim, ensumem i lluitem.

I és així com he llegit, Puja a casa, el recull de relats de Jordi Nopca. Perquè res és el que sembla. Històries poc esplendents, felicitats breus i veïnats sorruts i esquerps.

Jordi Nopca s’inspira en una actualitat trista de crisi que sap tenyir d’un humor corrosiu, com diu Enrique Vila-Matas. La tenyeix amb tendresa i humanitat. Bocins de biografies de parelles joves que malden per sobreviure amb la incògnita de com pintarà l’endemà, sense feina i/o sense parella. No hi ha però, rebel·lió. L’autor ho explica obertament en una entrevista: són una generació de submisos.

Després de cada relat m’he aturat tot preguntant-me cap on tiraria cada un d’aquests personatges si l’autor no hagués posat punt i final. Personatges que es troben en un cul-de-sac i que viuen pèrdues laborals o amoroses i amb l’ombra fosca de l’etern dubte existencial planant com un tel.

Són històries que sedimenten, deixen pòsit i se t’enganxen perquè són cròniques d’ara, d’avui.

Una ploma lúcida, rica i directa. us encomano a llegir-lo.

Puja a casa, editat per l’Altra Editorial ♣