Mallorca em duu lectures delicioses, emotives i carregades de sentiment. Afortunadament, aquest estiu tocaré les seves aigües. A la maleta m’enduré literatura de recent fornada, però, també em tempta recuperar algunes peces que van marcar un època. Novel·les que van ser alguna cosa més que companyes nocturnes en hores d’insomni eternes i fosques. Casual o no, són dues escriptores mallorquines i la posta en escena és aquesta illa tan maltractada, tan antiga i tan bella.

Identitat mallorquina

El que més desitja és marxar. Anar-se’n tot d’una, lluny, ben lluny, que la sagetia llevi l’ancora de seguida i es perdi falaguera, de pressa, enfora, molt enfora, dins el darrer blau.

Per a parlar d’aquesta novel·la, no trobo paraules més adients que les de la pròpia Carme Riera en les seves notes al llibre. Són, crec suficientment explícites, clares i estimulants per a començar a llegir-lo:

“Dins el darrer blau no té, encara que pugui semblar-ho, cap interès polèmic. No pretén burxar velles ferides ni tampoc obrir-ne de noves, fent referència a la intolerància de bona part de la societat mallorquina contra un altre grup de mallorquins de procedència jueva, ja que, per ventura, pitjor que els fets del 1691 foren les seves tràgiques conseqüències que marginaren i humiliaren durant segles els descendents dels màrtirs cremats en els Autos de Fe. A tots ells, crec que els mallorquins de bona voluntat no podem fer altra cosa que demanar perdó. Aquesta és també, una de les intencions de la novel·la.”

Dins el darrer blau (1994) és una obra basada en els esdeveniments que succeïren a Ciutat de Mallorca entre 1688 i 1691, quan un grup de criptojueus que volien fugir de l’Illa, van ser jutjats i condemnats a la foguera per la Inquisició.

“Dins el darrer blau” Carme Riera, Premi Josep Pla 1994 ♣

Pel Call de Palma
Em permeto aquesta llicència: Màrmara i Lola.

La primera és la recreació del mite de la Bella i la Bèstia. Lectura assequible, romàntica, sense més profunditat que una història d’amor ambientada pels carrers del Call de Palma.

“Aquella nit, mentre intentava agafar el son, esforç inútil, pensà que era la dona més afortunada de la terra. Era el que sentia des que rebé l’oferta. És clar que tot això succeïa just abans que començassin els primers mesos sola a Palma, quan encara no havia vist l’anell, i, sobretot, quan no havia creuat cap paraula amb l’orfebre del carrer de l’Argenteria.”

Na Clàudia s’aturà en aquest punt de la lectura i badallà lleugerament. ¿Quantes vegades havia rellegit el passatge que descrivia la dissort de la Bella, el moment en què s’adonà que qualsevol gest és sobrer, que no hi ha possibilitat de retorn? Ella també hauria donat tot el que posseïa…

“Màrmara“, Mª de la Pau Janer, Premi Sant Joan 1993 ♣

Lola és el retorn d’aquesta dona a la casa on va créixer, ara un acollidor hotel d’agroturisme a l’interior de l’illa, lluny del sorollós turisme de la costa. L’entorn familiar ha canviat tant com les coses i el temps. Entrem en els racons més amagats on habiten els personatges, descobrint com han arribat a canviar l’illa i la seva família. Lola és el paisatge de Mallorca i també secrets, imprevistos i sorpreses amb un llenguatge que recupera el català rural de l’illa.

“Lola“, Mª de la Pau Janer, Premi Ramon Llull 1999 ♣

Bon estiu!