“Aquest no és un llibre d’herois, sinó de gent senzilla i humil”. Margarida Aritzeta ens etziba aquesta frase amb el somriure perenne als llavis i sense treva i amb fluïdesa ens parla de com ha reconstruït la història d’una gent anònima que va lluitar per la caiguda del franquisme. Estem a l’any 1946. La Guàrdia Civil irromp a la masia Cardellà, a Valls, i deté tothom que hi havia… Els agents buscaven un grup de maquis que pretenien accelerar la caiguda del règim, que pensaven que seria imminent perquè, acabada la guerra mundial, intervindrien els aliats per liquidar l’última resta del feixisme europeu… Aquesta obra és “El pou del maquis”.

Reconec que el tema sobre els maquis el tenia molt confús, n’havia sentit a parlar però de manera barroera, sense poder-me’n fer una idea massa clara. Més tard o més d’hora, arriba el moment de llegir aquell llibre que li trobes l’essència, en descobreixes el pinyol i et meravelles de la complaença que experimentes quan s’ha fet la llum a una situació que de tan fosca i tosca havia arribat a crear-me, fins i tot, indiferència. Però com diu l’autora: “a vegades sentim frases sense entendre-les. Veus sense saber el que veus.”

Amb “El pou del maquis” he obert una porta a un episodi de la història del nostre país que m’ha permès entendre com la por, el recel i l’odi són tan humans com justificats.

La novel·la és un rosari d’episodis amb data i lloc per a comprendre millor que és una teranyina de situacions que tant es donen a Valls, a Barcelona, París o a Washington. Com a espectador veus el que passa als diferents indrets i t’esgarrifa el que arriba a provocar, per una banda, la falta de comunicació i, per l’altra, l’engany.

La clandestinitat és un pou fosc, on tothom va a les palpentes.

Pateixes, t’emociones i renegues, t’entendreixes i plores amb els personatges arrelats a aquesta terra d’ametlles, vinyes i olives perquè fa parlar els personatges en català col·loquial, amb el seu argot i el·lipsis i, els sents autèntics. D’aquesta manera el narrador s’allunya dels personatges. Cada episodi l’encapçala un títol: 16 de gener de 1947, Masia Cardellà, Valls, que et prepara per l’escena, el narrador desapareix, s’obre el llum i acció!

Per aquells temps, els nens i nenes de la guerra es feien adults molt de pressa i aprenien a oblidar el que vivien de dies per poder dormir a les nits. A penes ens ho han explicat.

En l’enllaç a l’editorial que el publica, Cossetània, s’hi troben ressenyes, entrevistes i comentaris que mereixen la seva lectura.

I tanco amb aquest poema de la Montserrat Abelló, que enceta un segon llibre de la mateixa autora que recull els documents i testimonis que li han servit per reconstruir aquesta història.

Ja no hi ha flors
per indicar el lloc
on han caigut,
sols el roig fosc
de la sang de tantes
ferides obertes

“El pou dels maquis” Margarida Aritzeta ♣