Els meus ulls busquen el verd maragda, el blau marí, el marró terrós i el blau del cel encaboriat per la calor de l’estiu.

Aquests dies, sento el neguit de submergir-me en el blau, sigui caient al cel, sigui embolicant-me en l’aigua i finalment deixar-me lliscar en el parèntesi d’uns dies que espero amb delit.

Enamorada del Mediterrani: per la seva terra aspre, de romaní, farigola, oliveres i paret seca; per la seva llum transparent que dibuixa ombres amb pinzellada fina; pel seu mar tan brau i tan plàcid, tan acomboiant.

He tancat els ulls i he fet una escapada literària per tres punts de la riba mediterrània i m’he retrobat amb lletres i plomes fines que voldria rellegir, ni que sigui en diagonal per reviure aquella atmosfera, aquelles històries potents i curulles de vides diverses, aquells episodis que em van fer volar i que em retroben, un cop més amb el Mediterrani.

Un visió particular…que trobareu en diferents entrades aquesta setmana abans de fer el parèntesi de les vacances. Gràcies per ser-hi!

Alexandria

El Quartet d’Alexandria (The Alexandria Quartet, 1962). Són quatre novel·les: Justine (1957), Balthazar (1958), Mountolive (1958), i Clea (1960). Les tres primeres expliquen una mateixa sèrie de successos vista des del punt de vista de cada protagonista, i la darrera tanca el cicle i li dóna un desenllaç.

Lawrence Durrell  la va definir com a una història sobre tots els tipus d’amor. Ens trobem a l’Alexandria cosmopolita dels anys trenta i quaranta, amb europeus al servei del colonialisme, grecs, jueus, coptes, àrabs. Una munió de llengües i maneres diferents que la feien una cruïlla de maneres de viure a la mediterrània oriental.

És una història sobre obsessions, obsessions per a estimar i ser estimats, obsessions per escriure i ser escriptor, obsessions sobre l’èxit professional, intriga política amb el rerafons de la guerra mundial i la poesia de K. Kavafis com un fil invisible que va unint a tots els personatges.

Em va impressionar especialment la riquesa, la varietat i la vivesa dels seus personatges, polièdrics i profunds. I les descripcions de la ciutat i els seus voltants et porten de la mà a un món oníric i suggerent. Durrell parla de les localitzacions a la ciutat com el seu principal protagonista…

la ciutat que ens usava com la seva flora -precipitant en nosaltres conflictes que eren d’ella i que nosaltres erròniament crèiem que eren nostres: volguda Alexandria!

Paga la pena deixar-se seduir pels personatges, deixar fluir i viure la ciutat que ja no existeix. Però com diu el poeta,

no podrem fugir-ne, doncs la portarem sempre dins.

“El quartet d’Alexandria“ Lawrence Durrell ♣