M’acompanya en hores en calma, aquest escriptor i poeta que dominava l’art de la senzillesa.

Ajusta els ulls a l’entrellat del temps
i així trauràs profit de la tendresa.

La nit no és la mort ni és la vida,
sinó un vidre molt fràgil que el destí
t’ha posat a les mans.

Se t’acumulen
neguits i gelosies, i el desori
t’encén la sang i alhora t’apaivaga.

Que lluny de tot aquest vaivé lentíssim
d’onades a la sorra dels miratges,
que persistent aquest desig de pluja
que esperes incansable enllà dels vidres.

I envelliràs en un paisatge amable
de renúncies clares i esperances,
orgullós de perviure en el prodigi
d’un pensament subtil, mentre en silenci
plou en un lloc remot i el vent et porta
reconfortants sentors de terra molla.

És un teixit molt frágil la claror
d’aquesta tarda prima que llangueix
per les branques dels arbres.

Tanta calma,
¿per què fer-ne, si mai coincidiexen
el desig i l’atzar i se’ns embulla
massa sovint la madeixa del temps?

Impenitent, m’acullo al franc recer
de les paraules i, dòcil, reprenc
costums de noi, ara que els anys no em poden
causar desassossecs.

Minvarà el vent
en fer-se fosc i el voleteig de tantes
fulles s’encalmarà.

Llavors potser,
assegut a un pedrís, sabré esperar
que la nit, com un gos cansat, s’ajegui
al meu costat i em faci companyia.

“Suite de Parlavà” Miquel Martí i Pol ♣