Etiquetes

,

NYC silueta amb el pont de Brooklyn

Casualmente, el día que mi hermana Gillian decidió que en lo sucesivo pronunciaría su nombre con g fuerte fue el mismo día que regresó mi madre, demasiado pronto y sola, de su luna de miel.

Acostuma a ser premonitori, malgrat no en sigui garantia, que si les primeres línies que llegeixes d’una novel·la t’atrapen és fàcil que continuis llegint i arribis fins a la darrera pàgina.

D’aquest llibre, el títol “Algún día este dolor te será útil” em va cridar l’atenció malgrat la paraula dolor em va fer arrufar el nas; no em venia de gust trobar-me-la. Vaig buscar a l’interior quin era el títol original, potser em sorprenia la traducció i adaptació, però, no va ser així, l’original era tal qual: Someday this pain will be useful to you. Una ràpida reflexió adicional, l’editorial m’inspira confiança i la qualitat de les publicacions és recomanada. Per tant, vaig decidir llegir-lo. I ho he encertat.

El protagonista, en James, un adolescent novaiorquès de classe mitja-alta que encara no sap ben bé quin és el seu lloc. Aquesta  inquietud será el motor que el fa reflexionar i qüestionar-se el món que l’envolta, i que li ha tocat viure, la seva familia i a ell mateix.

Peter  Cameron, l’autor, obre la porta a un món egocèntric en plena ebullició en què aquest adolescent solitari s’ho planteja pràcticament tot. Crea una constel·lació de personatges al seu voltant amb les que trena unes relacions més o menys pròximes, més o menys immediates que van mostrant més debilitats que no pas virtuds d’uns i altres: la seva mare, la seva germana, el soci de la galería, la psiquiatra i l’àvia amb qui buida el pap i amb qui reflexiona sobre la mort, el futur, les relacions, els estudis o la soledat:

“-Que las personas se relacionen no significa que no se sientan solas.
-Lo sé.
-Si yo estuviera en tu lugar, cogería el dinero y viajaría. Iría a México o a Europa o a Tombuctú.
-No creo en los viajes. No los considero algo natural. Viajar ahora es demasiado fácil. No quiero ir a ninguna parte a donde no pueda llegar andando.
-…/…
-… Pero caminar es lo mejor: eso te da un auténtico sentido de la distancia.
-No te comprendo James. Que empeño tienes en hacerte la vida imposible. …La vida ya es bastante difícil ¿sabes?”

Plana la ironia com un tel o una boira baixa que m’ha divertit i en cert passatges conmogut. M’agrada el ritme àgil i les reflexions fresques com acabades d’estrenar que qüestionen situacions i pensaments, creences i ritus que el món adult sovint accepta i integra naturalment sense posar en dubte:

Siempre me ha fascinado la idea de la traducción simultánea, como en las Naciones Unidas,…, sabes que en algún lugar entre bastidores los intérpretes simultáneos escuchan y transforman lo que se dice de un lenguaje a otro. Comprendo el proceso, pero me parece milagroso: la idea de que es posible lanzar palabras al aire en una lengua y que aterricen en otra tan rápidamente como se lanza y se recoge una bola de béisbol.

Peter Cameron: Algún día este dolor te será útil Libros del Asteroide ♣

Advertisements