Etiquetes

sublim 01

Haruki Murakami em va fascinar quan vaig llegir “Crònica de l’ocell que dóna corda al món” per la facilitat de saber-te submergir en un món oníric i extravagant, que t’obliga a seguir-lo, i a perseguir les històries que a vegades capricioses t’emboliquen en un mar de confusió per acabar trobant un fil que t’explica sobre soledats i bombolles humanes. Reflexions que se’t planten al davant amb senzillesa i una intensitat implacable:

Resultats a banda, l’habilitat de tenir una fe completa en un altre ser humà és una de les qualitats més boniques que una persona pot posseir.

“1Q84” em va arrossegar des de la primera pàgina. La història t’atrapa i se t’arrapa als dits; ara bé, l’habilitat descrivint situacions, sentiments i sensacions, t’hi apropa encara més. Et sents còmplice d’una mateixa sintonia que flueix com l’aigua…

“Como suele ocurrir cuando se come a oscuras, notaba la textura, pero apenas el sabor de los alimentos.”

La tristeza inundaba el corazón de Aomame silenciosa, furtivamente, como un caudal de agua suave y oscura.

“Aomame esperó a que aquella verdad permease la mente de Tengo”.

“Cerraba los ojos e intentaba volver a conciliar el sueño. Pero no lo conseguía fácilmente. Aquellos dos mundos diferentes se disputaban su consciencia en silencio. Como se confrontan, en una gran desembocadura, el agua salada que penetra y el agua dulce que afluye.”

“Y las dos lunas pendían la una al lado de la otra, por encima de las ramas heladas del árbol.”

Komatsu sonrió. Era una sonrisa como sacada del fondo de un cajón que normalmente no se abre.

Una pinzellada d’un autor que dóna per molt més…

Haruki Murakami:Crònica de l’ocell que dóna corda al món
Haruki Murakami:”1Q84

 

Advertisements