dies de tardor

Avui em ve molt de gust compartir dues de les lectures que he fet aquesta tardor. He llegit dues novel·les que mostren, una vegada més, la importància de la veu pròpia, polida, rigurosa de l’escriptor que la converteixen en única. Les autores, Núria Busquet Molist i Sally Rooney amb el seu to i mirada particulars obren cadascun dels seus universos i s’hi entra i s’hi viuen unes històries que narren amb un llenguatge exquisit i amb precisa claredat.

Gent Normal

Des de les primeres pàgines s’intueix que la Marianne i el Connell estan fets l’un per l’altra. Petits gestos, absències necessàries, una intimitat delicada convergeixen en el relat d’aquestes dues ànimes homònimes. Una història d’amor intensa. Un atractiu sexual potent. El conflicte en aquesta novel·la campa lliure i cada personatge recorre a les poques o nul·les eines emocionals de què disposa per frustrar i retòrcer les relacions. L’autora dona el mateix pes a un que l’altra i els matisa en la mesura justa per entendre les seves veus interiors, les seves cabòries i malentesos que els impregnen i provoquen episodis d’aïllament i buit tenint presència en tot el recorregut que perdura quatre anys. La constel·lació de personatges al voltant són esplèndids (m’ha fascinat la Lorraine, la mare del Connell i m’han repugnat els pares i germà de la Marianne). Sally Rooney ens situa a Irlanda, la universitat i exposa les diferències de classe social, el llast d’una infantesa sòrdida i també la precarietat econòmica. No es parla de somnis. Es parla de gent normal.

“A la fi es gira cap a ell i es fan dos petons. Ella el mira als ulls i diu: Ei, hola. Ell nota una certa receptivitat en la seva expressió, com si recopilés informació sobre els sentiments d’ell, una cosa que han après a fer l’un de l’altra amb el temps, com parlar un llenguatge secret. Nota com se li escalfa la cara mentre ella se’l mira, però no vol apartar la mirada. Ell també recopila informació de la cara d’ella. Entén que té coses que li vol explicar.”

Gent Normal de Sally Rooney, Edicions del Periscopi  ♣

 

Zona Zero

La caiguda de les torres bessones a Nova York és la metàfora de la caiguda al buit i a la soledat de la Jane, una dona que es divorcia després de vint i tants anys de matrimoni estable i estructurat en la rutina còmoda. Ha de començar de zero. La ciutat de Nova York també ha de començar després del sotrac d’un atemptat sense precedents. Aquesta novel·la de la Núria Busquet juga amb un llenguatge profundament poètic per explicar les misèries més conegudes d’una persona que s’ha trobat abandonada i que ha de resistir perquè no existeix una altra opció. La fortalesa i la resistència han d’aixecar-la com sigui. El paral·lelisme entre la caiguda física de les persones que es llencen des de les torres i la seva caiguda emocional a un buit que descobreix cada dia, un rere l’altre amb una lluminositat que obliga a mirar-ho de cara.

L’esforç de sobreposar-se es confronta amb un personatge que es fa aparèixer hàbilment, el Rob, que cada dia durant un any visita al forat negre que han deixat les torres (malgrat la ciutat s’afanya a reparar-ho per minvar el dolor), perquè allà entre la pols que s’ha colat i enganxat per totes les escletxes, hi ha l’ànima de la seva filla.

L’autora ha comentat en una entrevista a la ràdio televisió de Cardedeu, que li interessa contraposar la història universal amb la història personal perquè tot i que podem pensar que ens toca de lluny, ens afecta de ben segur.

“Per poder estimar, tanmateix, has de tenir-ne la pràctica i no només això: has de tenir-ne la capacitat, la voluntat. Cal que facis un esforç.”

Zona Zero, Núria Busquet Molist, LaBreu edicions  ♣