Etiquetes

, , , ,

Curious French cat

A la Marga, perquè totes dues hem experimentat i expressat la mateixa sensació de lliscar pels límits de la vida de l’autora.

Amb els cinc sentits, escolto la veu amable, vital i ordenada de Maggie O’Farrell. Gairebé amb els ulls tancats perquè asseguda a terra no la puc observar. La sala de la biblioteca de Sant Gervasi, està a vessar.

Em van agradar moltes coses que va explicar: com i quan escriu, la seva tècnica del collage i el joc (tan reeixit) que fa amb el temps o com aprofita la seva habilitat de ser permeable amb l’entorn configuren, com una bona mestra de l’ofici, la seva caixa d’eines.

Em va captivar la proximitat i la manera senzilla de parlar que suraven i omplien la sala. Quan Sebastià Benassar li va preguntar què li havia suposat exposar la seva vida amb la publicació d’aquest darrer llibre Visc, i visc, i visc, va respondre que ella havia pres la decisió de mostrar-se i, per tant, n’assumia les conseqüències, ara bé, va afegir, el que la preocupava era la reacció de les persones que formen el seu univers perquè no han triat la visibilitat a la que ella les ha exposat.

Mentre escolto la seva eloqüencia, em pregunto com i quin va ser el moment en què va decidir agafar paper i llapis per escriure i com si l’entrevistador m’hagués llegit el pensament, ella revela que sembla ser que el primer indici va esdevenir un dia, era petita, que va demanar a la seva mare si l’ajudaria a escriure un poema, qui li va respondre que havia de ser ella que havia de fer-ho, sino qui en seria l’autor …?  Més tard, al vespre quan sóc a casa amb el llibre a les mans, retrobo el paràgraf final del capítol Cos Sencer 1993 i tinc la satisfacció que tanco l’episodi:

I, una nit, durant la temporada del monsó, quan la pluja es converteix en un murmuri constant i assossegador a l’altra banda de les finestres, quan la roba, les finestres, els quadres, s’omplen de floridura a causa de la humitat, quan fa massa calor per dormir, quan he llegit un seguit de versions subversives de faules europees, sento la necessitat d’abocar paraules en un paper. Em llevo, trobo un llapis, obro una llibreta d’exercicis a la taula i, mentre l’Anton dorm, començo a escriure.

La força del llibre m’ha aclaparat. S’ha de ser molt valenta per relatar els aspectes més al límit de la teva vida, no? Cada història desplega una càrrega emocional tremenda, profunda. Però, la prosa és massa elegant per caure en la descàrrega fàcil de sentiments. Ben al contrari, la distància que marca, produeix una contenció que et deixa lliscar per tots els racons dels fragments més punyents i sòrdids, tristos i dolorosos que et permeten ser conscient i observador, a primera línia, del pànic o la indefensió sense quedar desmanegada i desmuntada. Fa les incursions justes per narrar fets, detalls familiars, d’amistat i situar l’acció allà on ella et vol portar.

Em ve a la memòria que per escapar-se d’un contracorrent s’ha de nedar en paral·lel a la costa. D’acord, doncs. Giro noranta graus i, al mateix temps, sento una mena de ràfega, com la pluja quan s’abat sobre una teulada de llauna. Giro. Darrere meu hi ha una paret d’aigua, l’onada més gran que he vist mai, amb la cresta blanquinosa que comença a cargolar-se. Ni tan sols tinc temps d’exclamar-me, de cridar, de demanar ajuda.

Són disset capítols amb el títol de la part del cos afectada i en perill, excepte l’últim que fa referència a la severa afecció dèrmica i al·lèrgica que pateix la seva filla. De fet, diu que aquest episodi és el detonant que la decideix a parlar sobre els moments en què la mort li ha estat molt a prop. La línia entre respirar i deixar de fer-ho és finíssima. No plana, però, la sensació de derrota. Superat cada incident, et descobreixes alterat, diferent, ens diu, et tornes més savi i més trist. Per això, fa especial atenció en les coses comunes, simples que després dels ensurts es transformen en extraordinàries. Perquè la mort pot presentar-se sense previ avís.

Una experiència propera a la mort no té res d’únic o especial. No és cap cosa extraordinària: tothom, diria, n’ha viscut, un moment o altre, potser fins i tot sense adonar-se’n. Una furgoneta que et passa massa a prop de la bicicleta, el metge cansat que s’adona que ha de revisar la dosi una vegada més, …, l’avió que no has agafat,…, l’agressor amb qui no has topat mai. Tots deambulem oblidadissos, apropiant-nos el temps, aprofitant els dies que tenim, escapant-nos del nostre propi destí,.., sense saber quan rebrem el cop definitiu.

La il·lustració, a l’inici, és en homenatge a Sylvia Plath, perquè el títol del llibre és un fragment d’un poema seu que encapçala el llibre:

Vaig respirar fondo i vaig escoltar el meu cor, que presumia com sempre. Visc, i visc, i visc.

Visc, i visc, i visc, Maggie O’Farrell, L’altra editorial

Anuncis