Natalia Ginzburg em desperta com una campanada a deshora. He engolit Les petites virtuts d’una glopada. No per ser lleugera de llegir, sinó perquè m’ha semblat una prosa calculada i austera que flueix com un riu de cabal dens, profund i generós que va arrossegant còdols per arrencar pensaments lúcids trets d’una saviesa viscuda i mastegada.

A Les petites virtuts es reuneixen 11 relats entre l’autobiografia i l’assaig. El que m’ha impressionat és la capacitat d’observació i la serenitat amb la que parla sobre la pobresa, el silenci, la decepció, la por, els canvis, la vida familiar o els fills.

Fedor Dostoevskij feia dir a un narrador en un dels seus relats:
“El cel era tan estrellat que després d’haver-lo contemplat, ens preguntàvem si sota un cel així hi podien viure homes sense pau.”

Ginsburg no només va veure molts cels estrellats sinó que va viure amb l’adversitat sota les ungles i la guerra per sostre.
“Ha passat la guerra i la gent ha vist ensorrar-se tantes cases que ara ja no se sent segura a casa seva… Aquells de nosaltres que han estat perseguits no retrobaran la pau mai més.”

A Retrat d’un amic, fa un homenatge a l’amistat amb sagacitat i tendresa:
“Al seu costat ens sentíem sovint humiliats: perquè no sabíem ser, com ell, sobris; ni, com ell, modestos; ni, com ell generosos i desinteressats. Ens tractava, als seus amics, amb mans aspres, i no ens perdonava cap dels nostres defectes. Però si patíem o estàvem malalts, llavors es mostrava tan amatent com una mare.”

A El meu ofici parla d’escriure amb franquesa per a dir-nos el que fa bé i els moments que no se’n surt.

Brillants m’han semblat els dos darrers relats: Les relacions humanes i Les petites virtuts. L’inici del primer ja és prometedor per a subratllar-ne pràcticament totes les frases: “En el centre de la nostra vida hi ha el problema de les nostres relacions humanes: amb prou feines en som conscients; és a dir, tan bon punt se’ns presenta com  un problema clar i no com un patiment confús, comencem a buscar-ne les empremtes i a reconstruir-ne la història al llarg de la nostra vida.”

I Les petites virtuts engeguen amb aquesta empenta: “Pel que fa a l’educació dels fills, crec que no se’ls ha d’ensenyar les petites virtuts sinó les grans. No els hem d’ensenyar l’estalvi, sinó la generositat i la indiferència vers els diners; no la prudència, sinó el coratge i el menyspreu del perill; no l’astúcia, sinó la franquesa i l’amor a la veritat; no la diplomàcia, sinó l’amor al proïsme i l’abnegació; no el desig de l’èxit, sinó el desig de ser i de saber.”

Un petit tresor per a descobrir Natalia Ginsburg, nascuda el 1916 a Palerm, escriptora italiana, combativa, compromesa i part fundadora de la prestigiosa editorial Einaudi.

Les petites virtuts, Natalia Ginzburg, Àtic dels llibres i en castellà a Acantilado ♣

♣ La versió castellana ha estat traduïda per Celia Filipetto.