Etiquetes

, ,

 

white_thislyrelark_flickr

white thislyrelark.flickr

Quan llegeixo el retall trist i desesperat d’una vida, només sóc capaç de suportar-ho si està bellíssimament ben escrit on no hi falta, on no hi sobra cap paraula. Tot està tan ben mesurat que és gràcies a aquest esforç estètic que entro dins el relat i en puc gaudir.

El nedador del mar secret de William Kotzwinkle comença just en el moment en què una dona, la Diane, trenca aigües. El seu marit, en Laskin, comença a fer els preparatius per a desplaçar-se cap a l’hospital. Viuen al bosc, a una estona llarga de la ciutat i tot està nevat.

Així s’inicia la història d’un embaràs molt desitjat i és en Laskin que explica com ho han viscut junts. Ara s’acosta el desenllaç: l’arribada a l’hospital, l’habitació, la sala de parts, les infermeres, el metge i, les emocions que van augmentant al compàs de les contraccions.

Coincideixo amb la crònica generosa i acurada (no us la perdeu) de la Rosa Regás quan esmenta que “nada ha de ser más reconfortante, nada más emocionante que conocer un episodio fundamental de nuestra vida si nos lo narra la persona que amamos, la que puede decir igualmente que es su propia historia la que está en juego.”

Inevitable. Aquesta observació m’ha fet imaginar com la persona estimada narraria un episodi vital de la meva vida, com disseccionaria les emocions, com exposaria o dibuixaria els silencis…

Una parella que il·lusionada està a punt de culminar el seu tan desitjat projecte. I que bonic llegir-lo a ell narrant la història plena d’emoció, d’amor i de tendresa. La tensió, l’expectativa va agumentant a mesura que els dolors del part s’intensifiquen, tots dos es fonen en un. La dificultat del naixement t’eriça els cabells i sents la tibantor de la pell mentre aquesta nova vida està a punt d’esclatar.

És immens el dolor, però. I si el desconsol té nom, queda excel·lentment descrit a través dels gestos petits i les paraules justes dels dos protagonistes quan el naixement es troba amb la mort.

Ho encaixes sense encaixar-ho. Des de l’inici de la novel·la, m’he previngut amb una cuirassa per gaudir i no patir massa. La serenitat de la Diane que plora sense fer soroll i les mirades d’un cap a l’altre que sembla que es facin moixaines apaivaguen i contenen la desesperació. Amb tot, he rebut una lliçó de primera mà: l’acceptació d’una realitat no desitjada.

I amb la lectura d’aquest magnífic relat neix la necessitat de retenir-la per la humanitat i la pau que vessa. Una novel·la breu, intensa i crua que diu totes les coses pel seu nom, sense eufemismes, alhora amb gran delicadesa, amb exquisida delicadesa.

L’abraçava, l’amor que sentia per ella s’eixamplava a cada tremolor del seu cos. Era com si mai abans no l’hagués estimada, com si tot el seu passat només hagués estat un assaig per a aquell instant en què va sentir retronar dins seu tots el dies de la vida d’ella…

Una prosa minimalista, la justa i estrictament necessària. La realitat trista i freda, irreversible condueix al Laski i la Diane a ser austers, cada moviment és digne, fet que evita que el lector es foradi més per dins. És el to amable, suau, flonjo que llima la desesperança i permet compartir el dol que han d’encarar. Sembla que el paratge gelat i colgat de neu amorteixi l’aclaparament d’uns pares que se senten a l’intempèrie.

La nota del traductor, Yannick Garcia, a la faixa del llibre ens prevé. “Una experiència física i formativa: t’afecta tot el cos, et rebrega el cor i, després de la sacsejada, et toca aixecar-te i caminar.”

No em cal dir res més. Us recomano que la llegiu.

El nedador del mar secret de William Kotzwinkle, Navona Editorial ♣

Advertisements