A fora, un raig de sol s’escapa tímid i li dono la benvinguda. És aviat encara per sentir soroll, regna un silenci elegant i, la llum filtrada per núvols llisos fa que tot flueixi a poc a poc. Estic segura que aquesta atmosfera m’ajudarà a parlar de la darrera novel·la que m’ha captivat. M’assec davant l’ordinador amb una calma inusitada, plena de paraules que fan cua per emergir. Les sento arrenglerades i ingràvides.

L’home enamorat de Karl Ove Knausgaard. Fa unes hores he tancat el llibre. Sento que he viscut durant uns dies a la vida d’algú que m’ha explicat una pila de coses i que possiblement en voldré saber més. He descobert un autor que m’agrada molt com escriu. Ras i curt. En el trajecte de les 685 pàgines no he deixat d’experimentar una alta afinitat amb els pensaments i diatribes que el fan dubtar i existir. Identificar-se amb el lector és una de les màximes a què vol arribar un escriptor. A mi, m’ha trobat.

Ficció o no ficció. Aquesta obra és el segon volum de sis de La meva lluita per explicar la seva vida. La idea d’explorar i submergir-se en l’autobiografia neix d’una crisi personal sobre la raó de ser de la ficció. Ho esmenta en el llibre d’aquesta manera: “Si la ficció no tenia gens de valor, aleshores el món tampoc perquè avui dia el vèiem a través de la ficció.” Per tant, hem de creure que el que ens explica no és ficció, és el que ara etiqueten com literatura del jo. Però, tampoc és un diari personal perquè no hi ha ni una data que et situi cronològicament. Passeja temps amunt, temps avall i va urdint la història, decorant-la amb fragments del passat que embasten el seu recorregut i que són part del que trobarem en els altres volums.

Han sorgit detractors d’aquesta obra posant en dubte la seva veracitat i que havia de ser ficció pel detall tan precís de la narració. No m’ha preocupat gens si la narració és ficcionada, si inventa o si exagera. Resulta versemblant i amb això en tinc prou per entrar fàcilment en el món que ens dibuixa. I resulta versemblant perquè l’exposició de les angúnies, les alegries, els dubtes i els maldecaps són tan terrenals com els nostres. Creïble i consistent. Quina importància té que sigui la seva pròpia biografia si el que llegeixes t’ha agafat de la mà i no la vols deixar?

Amb un to calmat i un estil personal ben treballat i creat per fer-se proper, aconsegueix explicar les coses petites de cada dia. M’ha fet la sensació que veia la seva vida a través d’una finestra, com si estés visionant la pel·lícula La finestra indiscreta, com un voyeur vius no tan sols, la vida diària d’una família que t’expliquen fil per randa, sinó també la quotidianitat poc glamurosa d’un escriptor, “una vida normal, d’un home normal” que dedica bona part del temps a cuidar de la família i fer les tasques de casa i esgarrapar un temps i espai propis per a escriure (que recorda l’omnipresent Virginia Woolf).

La percepció general de les vides dels escriptors és que són emocionants i desitjables. Però en general tu et passes la major part del temps netejant i cuinant.

Knausgaard es presenta com una persona molt metòdica que s’obliga a escriure unes determinades pàgines al dia per a parlar de coses habituals que provoquen reaccions terribles (entrevista a The Paris Review) perquè parlar de la seva vida significa fer sortir en escena els personatges implicats en el seu cercle. Alguns d’aquests personatges li han retirat la paraula.

Així s’exposa i comparteix la seva vida privada, les seves reflexions sobre escriptors i literatura, les tensions sobre com és i com voldria ser.

De la imatge que tinc de mi mateix es podrien dir moltes coses, però quedava molt clar que no s’havia format a les fredes estances de la raó…La imatge d’un mateix no tan sols inclou la persona que s’és, sinó també la persona que es volia ser, o es podria ser, o s’havia estat feia temps.

Les converses amb en Geir, amic que li fa de “frontó” amics i coneguts, la vida freda a Estocolm, les diferències culturals entre noruecs i suecs que, desconeixia completament, m’arriben amb sinceritat.

Tota la meva vida adulta he mantingut una certa distància amb els altres, ha estat la meva manera de sortir-me’n, perquè de seguida em sento tan increïblement a prop dels altres, en els meus pensaments i emocions, que només que apartin la mirada d’una determinada manera pot desfermar una tempesta dins meu.

Escriure el detall fa les coses reals. Llegeixo una prosa fluïda. Les descripcions precises, fotogràfiques són la clau per travessar la porta i apropar-te al seu món: sigui un pensament, la presència de la natura o el temps escandinau. És la seva marca personal.

Vaig anar a passejar una bona estona pel bosc, ja havia sortit el sol, vaig veure cèrvols saltant entre vells arbres de fulla caduca i era feliç…

Els núvols que havien tapat el cel tot el dia s’estaven tornant més espessos.

Per la carretera no passava cap cotxe. L’aire del voltant dels fanals estava ple de neu. El silenci a l’habitació era total.

La foscor que s’acostava es distribuïa de manera irregular pel paisatge, les zones que abans eren fosques l’absorbien amb més i més ànsia, com ara els arbres de la vora del bosc, que ja tenien els troncs i les branques completament negres. La llum tènue de febrer s’esvaïa sense lluitar, sense resistència…

Vaig nedar més d’una hora, amunt i avall a la piscina descoberta, era meravellós, l’aire fred, l’aigua calenta, el cel gris amb una mica de plugim, i no hi havia ni una ànima.

 

I bé, aquest volum és també la història d’un home enamorat com no ha experimentat abans. Un home que viu ple de contradiccions, de dubtes i de neguits i que es declara perdudament enamorat de la seva dona que coneix després de deixar la primera a Noruega per anar-se’n a Estocolm i començar una vida nova des de zero.

 

Mai no havia desitjat ningú més que ella, i ara no la tenia tan sols a ella, sinó també la seva filla. ¿Per què no podia estar satisfet amb això? ¿per què  no podia deixar d’escriure durant un any i fer de pare a la Vanja mentre la Linda acabava de formar-se? Les estimava, i elles m’estimaven a mi. Llavors com era que tota la resta no parava de perseguir-me i turmentar-me?

I que escriu cartes com aquests retalls que reprodueixo:

…Vaig escriure sobre les paraules que feia servir més sovint, com m’encantava la seva manera de dir estrelles i com anava escampant la paraula fantàstic a tort i a dret…Vaig escriure que tot això era el que havia vist, i que no la coneixia gens, no tenia ni idea de què li passava pel cap i molt poc de com veia el món i la gent que hi vivia, però que amb el que podia veure en tenia prou, sabia que l’estimava i l’estimaria sempre.

Dels sis volums de La meva lluita, n’hi ha dos més de traduits al català i ben aviat es publicarà el quart. Em toca decidir si segueixo amb L’illa de la infantesa que és el tercer o La mort del pare. Tenim literatura per molta estona. I de ben segur que en seguirem parlant! En aquest enllaç veureu i escoltareu l’entrevista que l’Altra Editorial va fer a l’autor.

Us encomano que us deixeu seduir i entreu al món de Knausgaard!

Un home enamorat, Karl Ove Knausgaard, l’Altra Editorial ♣