Regiro tot el que trobo sobre les claus que defineixen un best seller.

Un llibre té tots els punts per arribar a ser el més venut, i ben acompanyat d’una campanya publicitària potent, quan:

• la història es fa atractiva per les dosis emocionals de drama o de comèdia, d’intriga, de misteri i d’acció que et fan girar les pàgines sense badar boca,
• s’endevina un estil d’escriptura personal amb l’ús particular d’adjectius i de verbs que ajuden a crear uns personatges i unes atmosferes úniques que conflueixen cap a una història capaç d’iniciar un viatge emocional que aconsegueixen envair-nos i embolicar-nos com una teranyina fins al darrer punt i final.

I aquí es fa la connexió màgica entre el cor i la ment

Dit tot això, i abans no comenci a vestir-me de tardor, apunto una de les darreres lectures fetes aquest estiu. Compro El Jilguero de Donna Tartt en format de butxaca i tapa tova, 1145 pàgines i reservo unes quantes hores per atacar aquest best-seller de lectura “obligatòria” l’estiu passat.

Reconec que tenir un llibre tan gruixut a les mans i hores de calor sense fi reconforta. A mesura que entro en matèria experimento certa sorpresa, la primera part permea bé, s’endevina el que serà el drama d’una criatura de 13 anys, Theo Decker, que veu el seu món capgirar-se quan fent una visita al Metropolitan Museum of Art, un terrorista fa esclatar un bomba, matant un pila de visitants, entre ells la seva mare. Per accentuar el punt dramàtic, un ancià moribund per l’impacte, que es troba al costat d’en Theo li fa agafar una pintura: l’obra mestra de Carel Fabritius, La cadernera (El Jilguero).

A partir d’aquí, en el transcurs dels 14 anys que segueixen i 1000 pàgines de lectura, el quadre es converteix tant en una càrrega com en l’única connexió amb la seva mare perduda; mentre és arrossegat de Nova York a Las Vegas i a Amsterdam, trobant-se amb una gran varietat de personatges excèntrics, com l’adolescent rus Boris amb una vida aspre i dura, el restaurador de mobles cult i amable Hobie, que esdevé un pare substitut, la misteriosa nena abandonada Pippa de qui està perdudament enamorat, i, tota una varietat de malfactors, estafadors i pijos dissoluts.

I deia que, sembla que entri bé, recrea les atmosferes amb precisió i detalla les angúnies i desconsol del protagonista amb prístina claredat. Però, m’adono que l’atenció decau i salto paràgrafs com si fos una llebra. La consciència m’avisa que no hi faci, però, insisteixo en saltar paràgrafs i passo pàgines a l’espera que hi hagi canvis.

És una història que dóna molt. L’autora, Donna Tartt va trigar 10 anys a completar-la -es mereix un respecte-, els personatges els dibuixa magníficament, declama sobre art i ho rebo com una classe magistral, crea situacions angoixants que t’esvaloten i sap descriure la desesperació i abandó com una esgarrinxada. No obstant, s’entreté massa en fer-nos arribar cadascun dels episodis, que ens arribarien igualment si hagués escapçat unes quantes, quantes, quantes pàgines.

Us deixo, amb una perla que no deixa de ser una veritat:

Todo lo que nos enseña a hablar con nosotros mismos, lo que nos enseña a salir de la desesperación entonando una canción, es importante.

Aquesta petita obra mestra es troba al museu Mauritshuis a l’Haia.

Una cadernera està asseguda a la seva menjadora, amb una de les potetes encadenades. Les caderneres eren mascotes populars a l’època, perquè podien ser ensinistrades amb trucs com treure aigua d’un recipient amb una galleda en miniatura.

A mi em fa una mica de llàstima, pobra bestiola, em fa certa angúnia.

Aquesta és una de les poques obres que coneixem de Carel Fabritius. Va pintar la cadernera amb pinzellades clarament visibles, de manera que si t’hi acostes ben a prop es desintegra la figura en taques de color. Això, com a tècnica pictòrica, sí que m’agrada, perquè és una tècnica difícil i admirable.

“El jilguero” Donna Tartt*, DeBolsillo ♣

 

*Diuen que la seva primera novel·la El secreto, és la millor.